Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Cesk Freixas(Sant Pere de Riudebitlles, 1984) és un cantautor penedesenc que, juntament amb d'altres artistes d'arreu del país, forma part de l'actual escena de cançó en català. Freixas ha editat una maqueta, quatre treballs discogràfics i un recull de versions d'altres cantautors internacionals amb la intenció de contribuir a recuperar la cançó d'autor i de protesta als Països Catalans.
Cesk Freixas: "No amaguis la llengua"
No amaguis la llengua
"Cada cop que penso, cada cop que parlo, cada cop que escric ho faig en català. Cada somriure, cada mirada, cada cop que estimo ho faig en català.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més, o ara o mai, independència o mort...
No amaguis la llengua, no siguis covard, la cultura encara és viva, no la podem matar...
Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat, i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant. Cada somriure, cada mirada, cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més, o ara o mai, independència o mort...
No amaguis la llengua, no siguis covard, la cultura encara és viva, no la podem matar...
"I quin mal faig si dic que sóc independentista, si jo de mal no en sé fer... I si crido contra el vent i disparo amb les paraules, i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge, i si canto els himnes de les nostres esperances, fins el dia que toquem amb les nostres mans la nostra absoluta llibertat, i més... I quin mal faig si dic que vull la independència?"
"He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots dels quals ara em serveixo per parlar-vos. M'han dit que la naixença em dóna drets inviolables. Però jo sóc poruc i sempre em sento una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit, en un país petit i, tanmateix, vull que quedi ben clar que això que escric ho escric per a tothom, i que per mi és com si el món sencer girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci i cada vespre escolto el cant de les sirenes des del terrat de casa."
(Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967.
En la casa número 18 d'aquest carrer va néixer el poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003). Aquí va viure fins que es va casar i aquí va escriure els seus primers llibres, per exemple Paraules al vent (1954) amb què guanyà el premi Óssa Menor de poesia de 1953. Era una casa de tres plantes, amb una part dedicada a cafè i l'altra habitatge. La família ocupava les dues primeres plantes. Davant de la casa podem llegir sencer el poema "He heretat l'esperança", del qual n'hi una part disposada en una placa a la façana.
font: endrets Geografia Literària dels Països Catalans
Sebastià Alzamora i Martín (Llucmajor, Mallorca, 1972) és un escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autoproclamat membre del grup poètic anomenat Imparables
PER QUÈ TREMOLES QUAN DIUS QUE M'ESTIMES
Per què tremoles quan dius que m’estimes?
Per les trenta monedes?
Tremoles com qui viure?
O bé fremeixes pel costum del mal?
L’amor existeix, i és fort, i brilla,
i desafia el pes del cos,
el pes del vespre, el pes exagerat
dels anys que ens resten encara per viure.
L’amor existeix, però s’allunya
de la gent com nosaltres, amor meu.
L'AMISTAT El sol suava el calor que feia
mentre l’arena pudia de festa,
i aquella noia de la paradeta
plorava el mort del seu avi: quatre anys
que es corrompia, i ella el va estimar,
talment s’estima una llaminadura.
Molt displicent, li vaig girar l’esquena:
hi ha gent ben tota sola com tu davall terra,
i que transiten amb la magror aspriva
d’un llarg paisatge espesseït de rèmores.
I tanmateix, hi ha una antiga certesa:
com sense estiu no hi pot haver tardor,
sense callar no vénen les paraules
amigues. Qui no calla, qui proclama
grollerament la seva qualitat
desesperada, excava un embassat
de distància, agra com un pinyol gros
de pruna vella. Perquè esclafeix mut,
el clam primer d’una mirada, d’una
saviesa, d’un amic, que llavors parla
just per cedir crèdits nous i impensables
de prespectiva als ulls de qui l’invoca.
I és ben bé això el que mai no ha de saber
la noia aquella, insolent al silenci.
Joan Manuel Serrat i Teresa. Barcelona, 27 de desembre de 1943. Cantautor i músic. Conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer (Poete Cabanyes de Poble Sec) el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta, La tieta i El drapaire, entre d'altres cançons, descriuen personatges típics del seu barri.
LA NOIA QUE S'HA POSAT A BALLAR
Plou i fa sol. No et faci dol mirar, que ha bruixes que es pentinen, i sargantanes que juguen a fet i a amagar, i prodigis nous de trinca que duu a la mà la noia que s'ha posat a ballar.
Fugida d'un anunci de vermut. Quin vent l'empeny...? Quina veu li canta...? Que el món és de ella, balladora sense parella.
Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames. Alça al cel les mans i els ulls contenta i entregada. Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames.
Una noia s'ha posat a ballar pel goig de trempar i riure i perquè comença el temps que ens queda per estimar. Arremanga't el cor i deixa-la entrar, la noia que s'ha posar a ballar.
Potser ella és massa per al meu poble vell de cor feixuc, mancat de paraules, on l'arc de Sant Martí mai no ha estat rebut així.
Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames. Alça al cel les mans i els ulls contenta i entregada. Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames
Lluís Llach i Grande,(Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.
La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà.[1] Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.
El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.
1968 Pocs mesos després, participaria amb la cançó "A cara o creu" (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), acompanyat de Dolors Laffite, al Festival de la Cançó de Barcelona assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava el president de CBS a Espanya, que li ofereix dos milions de pessetes per fitxar per la multinacional… i cantar en castellà. La personalitat i la prioritat de plantejaments de Llach fan que aquesta oferta quedi en paper mullat. Immediatament després signa un contracte amb la discogràfica Concèntric, un petit segell dirigit per membres de la burgesia catalana amb l'únic objectiu de mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista .
A CARA O CREU(Josep Maria Andreu - Lleó Borrell)
Vols la vida i l'has jugada vols somriure i tens un plor vols l'amor d'una vegada quan estimes de debò.
Però ja saps que cada dia té el seu temps de llum i dol n'has de prendre el que en venia has de rebre pluja i sol.
Voler callar i passar de llarg saber empassar-se un gust amarg o cridar fort per tot arreu viure la vida a cara o creu.
De les runes d'una guerra moltes pedres trobaràs sota el sol sobre la terra no són res, són un mal pas.
Però les prens una per una i amb la teva voluntat pots alçar sobre la runa una nova gran ciutat.
Voler callar i passar de llarg saber empassar-se un gust amarg o cridar fort per tot arreu viure la vida a cara o creu.
CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT Fe no és esperar, fe no és somniar. Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. Fe és un cop de falç, fe és donar la mà. La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blat sense haver sembrat, no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo; l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar, encara que l'ossada ens faci mal.
No somnien passats que el vent s'ha emportat. Una flor d'avui es marceix just a l'endemà. Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar...
Enterrem la nit, enterrem la por. Apartem els núvols que ens amaguen la claror. Hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocar-nos.
Cal anar endavant sense perdre el pas. Cal regar la terra amb la suor del dur treball. Cal que neixin flors a cada instant.
Cursa Matinal pro-Hospitals, a Montjuïc. Barcelona, 1948 Josep Roig i Tinxant / AFCEC Ref. 10241
Els pares -l'arquitecte Joan Margarit i Serradell, de Barcelona, i la mestra Trinitat Consarnau i Sabaté, de l'Ametlla de Mar- es casen el juliol de 1936 a Barcelona però es traslladen a la casa de l'àvia paterna, a Sanaüja, degut a la guerra. Un cop finalitzat el conflicte i en funció del destí de feina del pare, la família viu a Barcelona, Rubí, Figueres i Girona successivament fins a l'any 1948. Instal·lats de nou a Barcelona, l'autor cursa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March, aleshores situat al carrer Muntaner. L'any 1954 es traslladen, encara, a les illes Canàries i des del 1956 l'autor estudia arquitectura al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L'any 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casa l'any següent i s'instal·len al carrer Sardenya de la capital catalana. Tenen tres filles –Mònica, Anna i Joana- i un fill, Carles. Des de l'any 1968 és catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit i, conjuntament, fan obres com la cúpula del Pavelló Araba a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques, actualment anomenat Fernando Buesa Arena) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També forma part de l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.
Joan Margaritcomença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), i és a partir de l'any 1980 quan inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l'obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d'Or. El mateix any veu la llum l'obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L'ordre del temps. Poesia 1980 - 1984 i L'illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d'aquell any, en què també obté, amb Mar d'hivern (1986), el Premi Carles Riba. L'any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d'Or per La dona del navegant (1986).
Després d'aquests anys de reconeixement pel que fa a l'obtenció de premis literaris, l'autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D'especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, i Càlcul d'estructures (2005). L'any 2004 obté el Premi Cadaqués per l'obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del Pen Club i el Premi Nacional de Literatura.
Casa de misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l'autor. Així, el patiment humà, la guerra, l'arquitectura, el jazz, Barcelona, l'amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent.
És responsable de les traduccions al castellà d'Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l'any 1989. Gran part de la seva obra s'ha traduït i publicat al castellà -amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos- i a altres llengües com l'anglès, l'hebreu i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s'ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el propi autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda, entre d'altres.
ULISSES EN AIGÜES D'ÍTACA
Vas arribant a l'illa i ara saps el que vol dir la vida, el que és l'atzar. El teu arc serà pols damunt la lleixa. Pols seran el teler i la seva peça. Els pretendents que acampen a l'eixida són ombres que Penèlope somia. Vas arribant a l'illa: els roquerars, com el temps l'Odissea, els bat la mar. Ningú no ha teixit mai la teva absència ni ha desteixit l'oblit sense cap fressa. Per més que, a voltes, la raó ho ignori, Penèlope és una ombra del teu somni. Vas arribant a l'illa: els gavians que cobreixen la platja no es mouran quan la travessis sense deixar empremta, perquè no has existit: ets la llegenda. Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia, i potser va plorar lo alguna dona, però en el somni d'un poeta cec continues salvant-te. Al front d'Homer, etern i rigorós, cada trenc d'alba un solitari Ulisses desembarca.
Joan Margarit
Ulysses Returning To His Palace After Slaying The Lovers Of Penelope Monsiau, Nicolas-Andre
Maria del Mar Bonet(Ciutat de Mallorca, 27 d'bril de 1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d'arreu del mediterrani. És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.
Heus ací: Una oreneta, la primera, ha arribat al poble.
I l'home que treballa al camp, i la noia que passa pel pont, i el vell que seu en un marge, fora vila, i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques tenen la sort de veure una mica de cel han sabut la notícia.
L'oreneta ha volat, una mica indecisa, ran mateix de l'aigua del riu, s'ha enfilat pont amunt, ha travessat, xisclant, la plaça i s'ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar ho ha dit als vailets de l'escola, i aquests, a les dones que renten al safareig públic, i elles ho han cridat a l'home que empeny un carretó pel carrer, i l'home ho ha repetit qui sap les vegades i n'ha fet una cançó al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu: La primavera ha arribat al poble.
Amb el permís del seu autor i bon amic, en Vicenç Alluè, faig meva l'entrada que va fer al blog "QUIRO NEWS", com a homenatge al poeta Joan Maragall, en el 150 aniversari del seu naixement; i el penjo al meu tal i com ell la va redactar.
Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel. La vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia; mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set… Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum, sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua
(Joan Maragall, L’Avenç, 1893)
Enguany celebrem el 150 aniversari del naixement de Joan Margall. Un dels escriptors modernistes mes importants de Catalunya i amb una gran repercussió en la literatura posterior Mereix tot el reconeixement que li poguem fer i la nostra modesta participació en el mateix revisant un poema emblemàtic: “La vaca cega“.
Maragall va saber recollir la tradició dels escriptors europeus del XIX: Goethe, Novalis i Nietzsche en oposar-se a decadentisme imperant i apostar cap a un vitalisme gairebé còsmic on canta a la natura i els cicles de la vida al igual que de forma paral.lela aposta cap a una poesia patriòtica de caràcter regeneracionista. Escriptors com Josep Pijoan se’ns serviran per utilitzar una tradició que canta al paisatge i a la natura en unes formes que aposten per reduir els sentiments a la seva màxima puresa i simplicitat –el que s’ha vingut a nomenar tolstoisme populista.
A finals del XIX, Maragall inicia la seva vida pública d’ideòleg compromès amb l’ideari regeneracionista. L’any 1893 és un any crucial: escriu “La vaca cega” que es publicarà a la reconeguda revista “
l’Avenç”el 15 d’agost. Amb els poemes de la secció “Pirinenques”, Maragall enceta, doncs, el que serà un dels temes principals de la seva poesia: el tema de la natura. En ella el poeta s’expressa de forma senzilla i diu el que veu i, alhora, comunica l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. No és mai una visió descriptiva, es una comunicació d’emocions, sensacions i sentiments.
Joan Coromines, el poema traspua essencialment tragèdia. I segons la terminologia aristotèlica de la tragèdia: “el lexis (paraula), la dianoia (pensament) i la melopoeia (música i ritme) cal que facin el joc”.
Molho i Moral analitzen el contingut semàntic de la poesia. La tria del títol “La vaca cega” incita una gran commoció i compassió en el públic. Tal es l’efecte que havia produït la “Marianela” de
Pérez Galdós (1878). “Però quan la ceguesa afecta no ja a un ésser humà sinó a un animal, com es el cas d’aquí, l’emoció esdevé mes intensament patètica encara … l’animal, mancat de consciència i de raó, apareix com presa d’una desgràcia que el desconcerta totalment i envers la qual no pot ni sap prendre cap distància, per mínima que sigui. Víctima total, la vaca cega, porta testimoniatge d’una angoixa incommensurable a la humanitat.”, ens indiquen els autors.
Analitzant una mica mes amb profunditat el tema del poema, la contraposició vaca-llum ó vaca-mirada no es nou. Cal recordar el
mite grec d’Io, metamorfosada en vedella blanca (color del dia) per ordre de Hera, encarregada de la custòdia dels cent ulls d’Argos. Io pren el nom d’Isis a Egipte, divinitat de la llum. Així, la vaca margalliana, esdevé una visió negativa de la vaca mitològica, mutilada en la mirada i impotent a dominar la llum.
També trobem vinculacions en l’obra de
Victor Hugo, en el poema “La vache” publicat a “Les voix intérieures” -voces interiores- (1837) on la vaca es al.legòricament vista com a “mare universal” que deixa que la humanitat s’abeuri de les seves mamelles com a mare nodridora. Una mare que s’insereix en la tradició del Déu Hator mentor de la riquesa, fertilitat, mare celestial, del sol.
Una visió política també es pot atribuir al poema: Catalunya com a vaca rebutjada pel ramat, ha de veure en la seva nit clarivident, la veritat del seu ésser. Situem el poema en el context d’una ideologia nacionalista puixant: entre les “
Bases de Manresa” (1892) i la proclamació de Doctrina Nacionalista de Prat de la Riba (1894-1895). “Mutilada de la seva relació amb la resta de la península ibèrica, Catalunya busca la font mateixa de la seva vida, de la seva naixença, encoberta de mort o de nit, però d’una mort vençuda per la persistència de si mateixa en el ritu, en el gest de la vida, en el caminar incansablement pels camins inoblidables.”, segueixen exposant Molho i Moral.
La poesia margalliana va tenir gran influència en autors tan reconeguts com
Miguel de Unamuno. Don Miguel la traduiria l’any 1900 en el seu compendi “Poesias” juntament amb obres d’altres autors. Podeu llegir la versió en castellà “La vaca ciega”, i també en italià (Giorgio Ferrante) , francès (JJA Bertrand), anglès (en versions de Joseph Daries i RA Casàs) i alemany (Joan Maragall, Die Blinde Kuh. ), d’acord amb la pagina de “Visat”, la revisita del PEN Club Català. En gallec també ha tingut força admiració i versions com ens exposa Xesus Alonso Montero. Mai un poema en que hi hagi com a protagonista una vaca havia tingut fins llavors –i encara ho segueix tenint- una força vital tant especial i emotiva. Per això segurament el poble segueix admirant-la, revisant-la i emocionant-se amb la seva lectura.
Fonts utilitzades:
Joan Maragall: “La Vaca Cega” / Molho, Maurice ; Moral de Prudon, Montserrat ; Col·loqui Internacional sobre el Modernisme (1982 : Barcelona) – Actes del Col·loqui Internacional sobre el Modernisme, Barcelona : Abadia de Montserrat, 1988 .- p. 191-205 (
“La vaca cega” de Joan Maragall: Visió tràgica / Corominas, Joan M.-Miscel·lània Joan Bastardas-2. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1989, p. 167-185 (
Josep Maria de Sagarra i Castellarnau, Barcelona, 5 de març de 1894 - Barcelona, 27 de setembre de 1961. Poeta, novel·lsita, dramaturg i traductor en català.
Provinent d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, el pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, consagra la seva vida a la investigació històrica. Durant la infantesa de Josep Maria de Sagarra té una forta importància la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca amb quatre segles d'antiguitat i, sobretot, la finca de Santa Coloma de Gramenet on entra en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'és un apassionat, fet palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Comença el batxillerat a l'institut de Reus i l'acaba als jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, on dóna a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Amb només quinze anys publica un sonet a Il·lustració Catalana i alguns poemes a La Revista Universitària. Ja en aquesta època és lector del teatre e Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de la Divina Comèdia de Dant. Amb tot, ben aviat adquireix un sòlida formació cultural.
L'any 1910 ingressa a la Facultat de Dret. Forma part de la penya literària de l'Ateneu Barcelonès, amb el padrinatge del Quim Borralleras, personatge peculiar que l'introdueix a les tertúlies literàries, al món dels restaurants, de les terrasses dels cafès i del Paral·lel. L'any 1913 guanya l'Englanina d'Or als Jocs Floras de Barcelona amb el poema "Joan de l'Ós", que es comença a gestar durant un viatge a Itàlia. El 1916 ingressa a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid però poc abans d'acabar els estudis els deixa per dedicar-se de ple a al literatura. A Madrid, intima amb personatges destacats del moment i coneix les millors tertúlies literàries com per exemple la "Pombo", encapçalada per Ramón Gómez de la Serna. El seu nom comença a sonar ja que, a part de l'Englantina d'Or, publica amb bona acollida Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915). A més, estrena al RomeaRondalla d'esparvers (1917) i edita la novel·la Paulina Buxareu, el 1919. El seu amic José Ortega i Gasset, eminència del diari El Sol i conscient que la carrera diplomàtica no satisfà gens Sagarra, li proposa la corresponsalia a Berlín. L'autor accepta l'oferiment i, d'aquesta manera, entre els anys 1919 i 1921 recorre Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya o Holanda, entre d'altres països. En tornar, el seu amic Josep Pla el convida a la Costa Brava i li descobreix la bellesa d'aquells paratges, cosa que inspira el nou volum de poemes Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que assoleix de ben jove creix, sobretot gràcies al fet que la seva producció es diversifica en tots els gèneres, amb un català vivíssim que l'apropa al gran públic. Durant un bon seguit d'anys aconsegueix estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit i les seves novel·les es publiquen amb tiratges mai assolits fins aleshores.
En el període que va de 1920 a 1936, Sagarra recull a les seves obres les aspiracions nacionals de la societat catalana. Així, esdevé un mite popular que, en molts aspectes, ocupa el buit deixat per Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall. Conscient del paper que duu a terme Pompeu Fabra, ell no dubta mai a tenir molta cura del llenguatge. Pren consciència del paper que ocupa dins la cultura i aquest fet li fa revisar vells mites com El comte Arnau (1928) o donar la seva visió d'escrits tradicionals com el Poema de Nadal (1931), fragments del qual la gent de l'època se sap de memòria. Rep el premi "Fastenrath" de poesia i és Mestre en Gai Saber quan guanya novament l'Englantina el 1931. Aquest mateix any també obté el premi Crexells per la novel·la Vida privada (1932), obra que constitueix una crònica entre costumista i proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. En el camp del teatre, també conrea una gran varietat de gèneres: intervé en la relització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com Charivari, estrena comèdies, farses i sainets de costums com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes de l'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935); publica tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, crea un model de poema dramàtic que recull amb originalitat una bona part dels ingredients del drama o la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). En aquesta època escriu cançons i, a més, alguns poemes seus són musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Lleó Morera. També tradueix obres de Goldoni, Molière i Pirandelo i conrea el periodisme, com a crític teatral i com a articulista, col·labora amb assiduïtat a La Publicitat, Mirador i aplega aalgunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937). Cultiva epigrames i poemes satírics que durant una època publica al setmanari El Be Negre.
L'esclat de la guerra civil espanyola, l'any 1936 -any en què li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular- marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. Gràcies al cònsol italià, que té una gran admiració per l'escriptor català arrel de la publicació de la traducció en vers de la Divina Comèdia, a partir del 1935, a La Veu de Catalunya, ajuda a fugir, entre d'altres, la seva germana (monja superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer Casp). Els seus versos satírics contra la FAI fan que en aquells moments es trobi en perill. S'intal·la al Port de la Selva, en companyia de la seva promesa Mercè Devesa, i, advertit pel conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya durant la República, Ventura i Gassol, arriba a la frontera francesa custodiat per homes armats i en un cotxe de la Generalitat. Així, entre 1936 i 1940, resideix a l'estranger. L'any 1936 es casa amb Mercè Devesa i emprenen un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i la Polinèsia que dura fins el 1938. Fruit d'aquesta experiència són les obres L'Equador i els tròpics (1946) i La ruta blava, publicat primer en versió castellana l'any 1942; la versió original catalana, pòstuma, no veurà la llum fins el 1964. L'any 1938 s'estableix a París on neix, el 6 de gener de 1939, el seu fill Joan. Quan esclata la guerra mundial, es trasllada successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda, on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina. És membre, l'any 1942, de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la versió de l'obra de Dant. Durant aquesta època també tradueix el teatre de Shakespeare i escriu el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950).
A partir de 1945, comença les negociacions per reprendre el teatre en català i la reposició de L'Hostal de la Glòria és un èxit clamorós. A partir d'aquí, escriu alguns drames en prosa de caire existencialista que, malgrat el seu interès, obtenen poc ressò: El prestigi dels morts, de 1946, La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea, de 1948. Decebut pel poc èxit popular obtingut, decideix tornar a la vella fórmula del poema dramàtic i estrena algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) o L'alcova vermella (1952). Desanimat, també, després de la lluita i la col·laboració duta a terme a la resistència, decideix abandonar-la progressivament i intentar tornar a viure del teatre. Així, per diverses raons de tipus econòmic o literari, més que no pas ideològic, Josep Mariade Sagarra comença a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el Diario de Barcelona, fins el 1957, Destino, de 1951 a 1961 i La Vanguardia, de 1957 fins el 1961. Accepta, a més, el càrrec de Conseller de la Societat d'Autors a Madrid. A partir d'aquestes col·laboracions, es promouen campanyes que desqualifiquen la seva persona i la seva obra i que l'acaben fent sentir marginat dels cercles culturals catalans durant anys. L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries i estrena La ferida lluminosa, obra que li retorna l'èxit perdut en els darrers anys. L'obra, un drama burgès d'intenció religiosa, es tradueix al castellà, al portuguès i a l'anglès i obté el Premio Nacional de Comedia. És duta, a més, al cinema. Els dos darrers anys de la seva vida escriu un parell d'obres: El senyor Perramon i El fiscal Requesens, inspirades en obres de Molière i Gògol respectivament, i escrites a mida per a l'actor còmic Joan Capri. L'any 1960, el govern espanyol li concedeix La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet d'acceptar la condecoració fa que rebrotin les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural, que veuen una actitut condescendent amb el règim franquista per part de l'autor, actitut motivada, d'altra banda, per la seva situació econòmica. L'any 1961, Sagarra prepara una llarga estada a Roma arrel d'una beca de la Fundació March per escriure una obra ambiciosa sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna i de la corresponsalia especial de La Vanguardia i de Ya per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic. Amb tot, però, un carcinoma li provoca una llarga agonia i, en última instància, el duu a la mort el 27 de setembre de 1961.
"Sagarra mai no va ser un escriptor de torre de vori, sinó un home sensual, amb una necessitat absoluta de viure la vida amb una intensitat total. I aquest tarannà el va cultivar sense cap mena de fre ni d'autocensura. És per aquesta raó que en el seu cas la sàtira reflecteix amb naturalitat emocionant una força interna que li brolla. (...) El poble, els catalans, s'aprenien de memòria rodolins i quartetes, que repetien als amics i coneguts a cau d'orella. Gràcies a aquesta manera de fer he pogut ja arribar a documentar-me sobre aquest vessant, fins ara secret".
Fra Rupert, de les dames predilecte, menoret d'aparell extraordinari, puja a la trona amb el ninot erecte i com aquell que va a passar el rosari, sense gota ni mica de respecte als vots del venerable escapulari, mostrant, impúdic, el que té entre cames excita la lascívia de les dames. I amb veu entre baríton i tenor canta Rupert, l'impúdic fra menor: Gustós, senyores, m'avinc a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons com els Pares Felipons. I els tinc nets i sense tites com els Padres Jesuïtes. Els tinc frescos i bonics com els Pares Dominics. Cadascun em pesa un quilo com els del Pare Camilo. Se'ls podria portar amb palmes com aquells del Mestre Balmes. No els tinc tous ni tampoc nanos, com els tenen els Hermanos. Ni plens d'innoble mengia com els del Cor de Maria. Ni tenen les bosses tristes com els dels Germans Maristes. I no em ballen nit i dia com els de l'Escola Pia. No són els grans de rosaris que pengen als Trinitaris. Ni fan aquell tuf de be dels frares de la Mercè. Cap paparra se m'hi arrapa com als monjos de la Trapa. Ni massa tocatardans com són els dels Salesians. Ni peluts ni escadussers com els d'altres missioners. Ni amb el gàl.lic i els veneris d'altres dignes presbiteris. Ni ridículs ni pudents com ho són en tants convents. Ni aprimats per els mals vicis com els tenen els novicis. Ni tronats i plens de grans com els pobres postulants. Ni amb els senyals alarmistes dels ous dels seminaristes. Ni amb un tip i altre dejú com els frares de Sant Bru. Se'm poden contrapuntar amb tots els sants de l'Altar. No se'm poden tornar enrera com li passava a Sant Pere. I tenen un toc tan suau com els collons de Santa Pau. Són peces que fan lluir com els de Sant Agustí. I poden omplir un cabàs com els ous de Sant Tomàs. I encara sobrar-ne un tros com passava amb Sant Ambròs. Tenen aquell tuf honrat dels collons de Sant Bernat. No m'arriben fins al cul com a Vicenç de Paül. No m'escalden la titola com a Ignasi de Loyola. No em freguen la pastanaga com a Sant Lluís Gonçaga. Hi ha més tall i més tiberi que en els de Sant Felip Neri. No hi ha al món un tal encert com els ous de Fra Rupert. La que els tocqui amb vehemència, cinc-cents dies d'indulgència. La que en copsi la grandària, fins indulgència plenària. I el cul que no els és rebel anirà del llit al cel. No té l'Església Romana cosa més noble i més sana, ni té l'Orde Caputxina peça més pulcra i més fina, disposada a tot servei Ad Majorem Gloria Dei.
Josep Maria de Sagarra
(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)
Va estudiar batxillerat a Tàrrega (l'Urgell) fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitavament a Barcelona. Començà a a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Durant la guerra civil ess va afiliar a la CNT-FAI i va fer de mestre a la poblacióde Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleri de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.
Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana contemporània.
Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassar el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martinai Totes les bèsties de càrregai amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segonorígenés una de les més llegides durant a dècada dels setanta. La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honos de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.
Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les. Sigui quin sigui el tema, dibuixà sempre, amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica.
Manuel de Pedrolo té una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es declara independentista i recull aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es descontradiu.
El 25 de juny de 1990, a causa d'un càncer, mor a la ciutat de Barcelona.
Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.
L' oficial munta a cavall Avui, 25 de desembre de 1986 “A la gent del Principat, em sembla a mi, no ens pot passar allò que està passant a la gent valenciana, és pel fet de passar-los que en passa ja. (...) La nostra terra, en el senti nacional, no són les "cuatro provincias" amb que ens obsequiaren els colonitzadors; és la totalitat d'un territori que té la mateixa cultura, la mateixa llengua, i qualsevol cosa que es faci contra aquesta cultura, aquesta llengua, i sigui on sigui d'aquestes contrades que es faci, se'ns fa".Ha estat publicat a Edicions El Jonc, Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. pàg. 211.”
Moriré com un estrany a casa meva, 1978 Article recollit en el volum A casa amb papers falsos, Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981 “Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”
Sense títol Avui, 18 de novembre de 1988 “Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres. No és democràcia l’Anglaterra, que s’obstina a retenir l’Ulster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a Nova Caledònia; no ho és l’Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de les descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s’estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns.”
Quan els arguments no toquen fons, 1978 Article recollit en el volum A casa amb papers falsos. Llibres a l’abast 1ª edició desembre 1981 “Em sembla que seria difícil de trobar cap català independentista, a nivell de Països Catalans, que accepti, en aquest sentit de fatalitat que deia més amunt, una nació, la seva nació, com una societat de posseïdors i de desposseïts, com un “agregat” de pobles en el qual convingui mantenir (que en aquest ordre de realitat equival a accentuar) les diferències sòcio-econòmiques per tal que els uns siguin els servidors dels altres, la mà d’obra, la reserva que la fan treure de casa i empeny cap a les zones més industrialitzades, com s’ha esdevingut durant aquests llargs anys de totalitarisme que, en lloc de governar, han admnistrat; no coses, però, sinó persones. I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura. ”
