dimarts, 20 d’abril de 2010

MIQUEL MARTÍ i POL. L'HOSTE INSÒLIT (1978)





TOT ÉS CAMÍ DES D'ARA


No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres
i n'estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de propòsits
de goig i d'esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis.
que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d'abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l'arena
i abalteix voluntats, i d'establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l'estímul del paisatge.

M. Martí i Pol, L'Hoste Insòlit (1978)


Losts-in-dreams


dissabte, 17 d’abril de 2010

JOAN SALVAT i PAPASSEIT.


Joan Salvat i Papasseit neix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort.

Té una infància desafortunada. El seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar. Amb set anys, Salvat-Papasseit passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.

Quan té uns dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia. Un any després, entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític. L'ànsia de conèixer l'ofici l'anima a fer unes classes d'escultura a la Llotja.

L'any 1911, freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.

Un any després, inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casa el 1918. Els anys anteriors al seu matrimoni, Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche. Amb el seu amic, Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes.

Durant aquest període col·labora en publicacions de caire anarquista i revolucionari. El 1914 s'afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justicia Social de Reus; sovinteja els locals bohemis; entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim Gorkiano, per la fascinació que li han produït els llibres de Maxim Gorki. Aplega bona part d'aquests articles a Humo de fábrica (1918). És en aquesta època (1915-1916) que treballa durant mig any —com diu al poema "Nocturn per a acordió"— de vigilant nocturn al port: "Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll".

El març de 1916, arran de l'article "Un pueblo, Portugal" aparegut a Los Miserables, és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d'aquest tipus, com ara Sabadell Federal, inicia en castellà Glosas de un socialista i comença a escriure poemes en català.

Emili Eroles i Joan Alavedra presenten el jove Salvat a Eugeni d'Ors, amb el qual comparteix l'aversió pública contra la Guerra Mundial. Precisament és d'Ors qui el presenta a Santiago Segura, el propietari de les Galeries Laietanes, on el poeta entra a treballar com a encarregat de la secció de llibreria, cosa que li proporciona una certa estabilitat econòmica.

L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme. L'any 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual, amb la qual per primera vegada, Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis".

Comença a deixar enrere la seva etapa més combativa i, a poc a poc, es va forjant el poeta avantguardista. Per les Galeries Laietanes passen des d'escriptors de formació clàssica noucentista fins a autors que seran els capdavanters de l'avantguarda catalana, com J. V. Foix, Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.

L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir que comença a desvincular-se del pensament polític.

L'any 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort. Santiago Segura li ofereix casa a Sitges, on s'estableix la parella acabada de casar. Més tard fa una cura de repòs en una masia de Matadepera.

El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921).

Aviat torna a les Galeries Laietanes i comença un període de gran activitat. Fa noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Maria López-Picó) i enceta una nova etapa com a llibreter i editor. Publica el seu primer llibre Poemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la seva fascinació per autors com Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire.

L'any 1920 fa una breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'El dia de Terrassa i publica com a pamflet Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. L'any 1921 edita la revista Proa, de la qual només sortiran dos números, i col·labora a La Publicidad. Apareix el seu segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines.

El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Aquell mateix any neix Núria, la seva segona filla. Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un peregrinatge per diferents sanatoris d'Andorra i la Catalunya Nord. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seva activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i un fragment més d'Els nens de la meva escala; prologa La batalla, del seu amic Daniel Cardona, i és antologat per Tomàs Garcés a Els poetes d'Ara, amb pròleg de Junoy.

El febrer de 1924 mor la seva filla Núria; la tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.

La ciutat de Barcelona recorda Joan Salvat-Papasseit amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn.

La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Núria Espert, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.


RES NO ÉS MESQUÍ
(
A Josep Obiols )

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,

ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat i Papasseit


dissabte, 10 d’abril de 2010

JOSEP CARNER I PUIG-ORIOL



Josep Carner i Puig-Oriol neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884, i mor a Brusel·les, el 4 de juny de 1970. Fill únic d'un matrimoni de classe mitjana i cultivat. El pare havia treballat com a redactor d'El Correo Catalán -el diari carlí- i dirigia la revista catòlica La Hormiga de Oro. El petit Carner manifesta la seva vocació literària amb una precocitat inusual i un talent propi dels nens prodigi: als dotze anys ja és col·laborador destacat i regular de la revista L'Aureneta, als quinze anys -el 1899- guanya el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 arriba a guanyar-ne tretze.

Es llicencia en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904, any en què publica el seu primer llibre de versos, Llibre dels poetes -d'influència modernista-, alhora que dirigeix la revista literària Catalunya i inicia la col·laboració com a periodista polític a La Veu de Catalunya, diari oficial de la Lliga Regionalista.

La figura de Josep Carner com a poeta està vinculada al Noucentisme, moviment polític i filosòfic endegat per intel·lectuals vinculats a l'obra política de Prat de la Riba i la Lliga Regionalista, que té el seu inici simbòlic l'any 1906 amb l'aparició de dos textos fonamentals: per una banda el Glosari d'Eugeni d'Ors, columna diària a les pàgines de La Veu de Catalunya des de la qual Ors va elaborar el corpus filosòfic del moviment, i per l'altra la publicació de Els fruits saborosos de Josep Carner, que és la plasmació del nou ideal estètic, volguda antítesi del Modernisme on es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Durant aquests anys, Carner és una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no deixa d'augmentar amb l'aparició de nous llibres: Verger de les galanies (1911) en el qual crea un nou estil de poesia amorosa, joiós, reverencial o elegíac. Assimila, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins i tot de Baudelaire o de Leopardi.

Després de Les Monjoies (1912), publica La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós, que el duran a una primera plenitud poètica, amb l'aparició de Auques i ventalls (1914), on reprèn la tradició satírica i reflecteix la Barcelona costumista i política de l'època.

Amb Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la quotidianitat, de l'amor i de la pàtria.

Protegit per Enric Prat de la Riba, el seu pes dins la Lliga Regionalista es va incrementant i imposa els seus criteris intel·lectuals i polítics en la redacció de "La Veu de Catalunya". Mort Prat de la Riba, el 1917, Josep Carner és progressivament desplaçat, cosa que influeix en la creació d'Acció Catalana (1922).

Josep Carner tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l'Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine. Després del 1920 publica encara les traduccions de títols tan emblemàtics de la literatura universal com Robinson Crusoe, de Daniel Defoe; Alícia en terra de Meravelles, de Lewis Carroll, i Pickwick, de Charles Dickens, entre d'altres, a més d'una antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935).

De fet, ja a l'any 1920 fa cinc anys que és casat amb Carmen de Ossa, i pare de família, però malgrat el seu prestigi literari, no té una font d'ingressos fixos i la seva posició econòmica és precària. Això l'impulsa a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, és nomenat vicecònsol a Gènova. Des d'aleshores i fins a la seva mort, no torna mai més a residir de manera permanent a Catalunya.

La vida de diplomàtic comporta un periple que s'inicia a Gènova i prossegueix per a San José de Costa Rica -on va ser cònsol-, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel·les i París. Mentre, publica El cor quiet (1925), llibre de maduresa del Carner poeta que suposa la fi d'uns anys de febre creadora i l'inici d'una etapa en la qual l'autor es dedica a revisar i reescriure la seva obra. L'any 1935, a Beirut, mor la seva esposa.

Durant la guerra civil espanyola, Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. En aquests anys durs, Carner es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que coneix uns anys abans quan és conseller de l'ambaixada de Brussel·les. A la tardor de 1938, a París, escriu Nabí, poema liriconarratiu, publicat en català per primer cop a Buenos Aires el 1941.

Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren a Amèrica i s'estableixen a Mèxic, on s'està fins al 1945, i exerceix de professor a la Universitat i al Colegio de México. Émile Noulet havia estat de jove secretària de Paul Valéry i, en tornar de l'exili, publica un estudi sobre l'obra poètica d'Stéphane Mallarmé que encara és vigent avui. Les relacions amb cercles literaris europeus que l'esposa de Carner tenia a tot Europa faciliten al poeta la seva introducció en el sector més influent de l'època.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenya llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges. És membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Londres (1945-47).

Durant aquests anys, Carner es dedica a reescriure i revisar la seva obra, fruit d'aquesta etapa és el volum que el 1957 apareix sota el títol d'Obres Completes I. Poesia, que inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. L'obra en prosa compta amb L'idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), altres contes infantils, i La malvestat d'Oriana (1910), i reculls d'articles, com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927).

El 1964 Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però "determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana -segons declara l'escriptor Pere Calders- fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l'exili".

El 1966 publica El tomb de l'any, on insisteix en la visió personal del paisatge que li és més pròxim i en l'enyorança del paisatge absent.

L'abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brusel·les, el 4 de juny de 1970.
(text web: associació d'escriptors en llengua catalana)

Poema I : “Bèlgica”, de Llunyania (1952)

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Josep Carner. Bèlgica (1952)


Caminant damunt un mar de boira, 1817 de Caspar David Friedrich

Grand Place o Grote Markt, Brussel·les