dilluns, 15 de febrer de 2010

JOAN OLIVER (PERE QUART)


Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Saló de tardor (1947)





Interpretada per Antoni Garcia

diumenge, 14 de febrer de 2010

SALVADOR ESPRIU i CASTELLÓ


Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, La Selva, 1913 - Barcelona, Barcelonès, 1985), poeta, damaturg i novel·lista, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Casadevall i Josep Maria de Segarra i Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes



Assaig de càntic en el temple.


Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!


Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.


Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria

El Caminant i el Mur, del 1954



És un dels poemes que més m'agraden perquè, sincerament, en molts moments de la meva vida m'he sentit i em sento amb, possiblement, les mateixes sensacions i emocions que, amb tota seguretat, va experimentà l'autor vers els seus contemporanis; desenganyat, trist i cansat però, malgrat tot, continuà lluitant pels seus ideals, al seu país i al costat del seu poble,.



diumenge, 7 de febrer de 2010

FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ. "L'AVI"


El president Francesc Macià (1859- 1933)

Primer president i restaurador de la Generalitat moderna. Nascut el 1859 a Vilanova i la Geltrú, va ser dirigent del partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), després d'una gran victòria electoral en les eleccions municipals, proclamà la República Catalana des del Palau de la Generalitat a Barcelona el 14 d'abril de 1931.


CATALANS:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalà Zamora, amb el que hem ratificat els acord presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar el sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de la enorme responsabilitat que ens aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals con són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podrem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931

El President
FRANCESC MACIÀ