dilluns, 4 d’octubre de 2010

DE SOBTA EL FOC. MIQUEL MARTÍ i POL

DE SOBTE EL FOC

De sobte el foc que creix desmesurat
i converteix els límits en presó,
tot el que era projecte i horitzó
és ara el clos estricte del combat.

¿Quin vent misteriós ens ha portat
fins al recinte obscur d'aquesta por?
Qui ens nega l'esperança i la claror?
Qui ens sotmet a un silenci desolat?

Potser no hi ha cap mesurable enuig
que faci comprensible aquest rebuig,
ni cap llei que exigeixi aquest vaitot,

però sabem que ja no hi ha camí
que ens preservi del risc de decidir
sense apostar la vida a cada mot.

Miquel Martí i Pol (Per preservar la veu. 29-IV-1984)

dimecres, 1 de setembre de 2010

LA CEGUESA D'UNA VACA, ENS EMOCIONA I CORPRÈN

Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856-1919)


JOAN MARAGALL I GORINA (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911)

Amb el permís del seu autor i bon amic, en Vicenç Alluè, faig meva l'entrada que va fer al blog "QUIRO NEWS", com a homenatge al poeta Joan Maragall, en el 150 aniversari del seu naixement; i el penjo al meu tal i com ell la va redactar.

LA VACA CEGA (Barcelona, L'Avenç 1893)

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua

(Joan Maragall, L’Avenç, 1893)



Enguany celebrem el 150 aniversari del naixement de Joan Margall. Un dels escriptors modernistes mes importants de Catalunya i amb una gran repercussió en la literatura posterior Mereix tot el reconeixement que li poguem fer i la nostra modesta participació en el mateix revisant un poema emblemàtic: “La vaca cega“.

Maragall va saber recollir la tradició dels escriptors europeus del XIX: Goethe, Novalis i Nietzsche en oposar-se a decadentisme imperant i apostar cap a un vitalisme gairebé còsmic on canta a la natura i els cicles de la vida al igual que de forma paral.lela aposta cap a una poesia patriòtica de caràcter regeneracionista. Escriptors com Josep Pijoan se’ns serviran per utilitzar una tradició que canta al paisatge i a la natura en unes formes que aposten per reduir els sentiments a la seva màxima puresa i simplicitat –el que s’ha vingut a nomenar tolstoisme populista.


A finals del XIX, Maragall inicia la seva vida pública d’ideòleg compromès amb l’ideari regeneracionista. L’any 1893 és un any crucial: escriu “La vaca cega” que es publicarà a la reconeguda revista “

l’Avenç”el 15 d’agost. Amb els poemes de la secció “Pirinenques”, Maragall enceta, doncs, el que serà un dels temes principals de la seva poesia: el tema de la natura. En ella el poeta s’expressa de forma senzilla i diu el que veu i, alhora, comunica l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. No és mai una visió descriptiva, es una comunicació d’emocions, sensacions i sentiments.


L’origen del poema, segons Josep Pijoan a “

El meu Don Joan Margall”(1927) es l’estiu de 1892 en una noguera de Senillers, entre Puigcerdà i la Seu. Altres com Jordi Farrer i Vidal explica, amb una opinió mes generalitzada que va ser a l’estiueig següent al voltant de Sant Joan de les Abadesses per un fet que va presenciar personalment.


Per

Joan Coromines, el poema traspua essencialment tragèdia. I segons la terminologia aristotèlica de la tragèdia: “el lexis (paraula), la dianoia (pensament) i la melopoeia (música i ritme) cal que facin el joc”.


Molho i Moral analitzen el contingut semàntic de la poesia. La tria del títol “La vaca cega” incita una gran commoció i compassió en el públic. Tal es l’efecte que havia produït la “Marianela” de

Pérez Galdós (1878). “Però quan la ceguesa afecta no ja a un ésser humà sinó a un animal, com es el cas d’aquí, l’emoció esdevé mes intensament patètica encara … l’animal, mancat de consciència i de raó, apareix com presa d’una desgràcia que el desconcerta totalment i envers la qual no pot ni sap prendre cap distància, per mínima que sigui. Víctima total, la vaca cega, porta testimoniatge d’una angoixa incommensurable a la humanitat.”, ens indiquen els autors.


Analitzant una mica mes amb profunditat el tema del poema, la contraposició vaca-llum ó vaca-mirada no es nou. Cal recordar el

mite grec d’Io, metamorfosada en vedella blanca (color del dia) per ordre de Hera, encarregada de la custòdia dels cent ulls d’Argos. Io pren el nom d’Isis a Egipte, divinitat de la llum. Així, la vaca margalliana, esdevé una visió negativa de la vaca mitològica, mutilada en la mirada i impotent a dominar la llum.


També trobem vinculacions en l’obra de

Victor Hugo, en el poema “La vache” publicat a “Les voix intérieures” -voces interiores- (1837) on la vaca es al.legòricament vista com a “mare universal” que deixa que la humanitat s’abeuri de les seves mamelles com a mare nodridora. Una mare que s’insereix en la tradició del Déu Hator mentor de la riquesa, fertilitat, mare celestial, del sol.


Una visió política també es pot atribuir al poema: Catalunya com a vaca rebutjada pel ramat, ha de veure en la seva nit clarivident, la veritat del seu ésser. Situem el poema en el context d’una ideologia nacionalista puixant: entre les “

Bases de Manresa” (1892) i la proclamació de Doctrina Nacionalista de Prat de la Riba (1894-1895). “Mutilada de la seva relació amb la resta de la península ibèrica, Catalunya busca la font mateixa de la seva vida, de la seva naixença, encoberta de mort o de nit, però d’una mort vençuda per la persistència de si mateixa en el ritu, en el gest de la vida, en el caminar incansablement pels camins inoblidables.”, segueixen exposant Molho i Moral.


La poesia margalliana va tenir gran influència en autors tan reconeguts com

Miguel de Unamuno. Don Miguel la traduiria l’any 1900 en el seu compendi “Poesias” juntament amb obres d’altres autors. Podeu llegir la versió en castellà “La vaca ciega”, i també en italià (Giorgio Ferrante) , francès (JJA Bertrand), anglès (en versions de Joseph Daries i RA Casàs) i alemany (Joan Maragall, Die Blinde Kuh. ), d’acord amb la pagina de “Visat”, la revisita del PEN Club Català. En gallec també ha tingut força admiració i versions com ens exposa Xesus Alonso Montero.
Mai un poema en que hi hagi com a protagonista una vaca havia tingut fins llavors –i encara ho segueix tenint- una força vital tant especial i emotiva. Per això segurament el poble segueix admirant-la, revisant-la i emocionant-se amb la seva lectura.





Fonts utilitzades:

Joan Maragall: “La Vaca Cega” / Molho, Maurice ; Moral de Prudon, Montserrat ; Col·loqui Internacional sobre el Modernisme (1982 : Barcelona) – Actes del Col·loqui Internacional sobre el Modernisme, Barcelona : Abadia de Montserrat, 1988 .- p. 191-205 (

Biblioteques Universitàries Catalanes)


“La vaca cega” de Joan Maragall: Visió tràgica / Corominas, Joan M.-Miscel·lània Joan Bastardas-2. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1989, p. 167-185 (

Biblioteques Universitàries Catalanes)


Joan Maragall en Galicia. Tres traducións galegas de “La vaca cega” / Xesús Alonso Montero.- Madrygal: Revista de estudios gallegos, ISSN 1138-9664, Nº 11, 2008 , p. 125-128


Joan Maragall: Pensamiento y Personalidad / Jordi Maragall Noble.-Anales del seminario de historia de la filosofía, ISSN 0211-2337, Nº 14, 1997 , pags. 153-170


Unamuno, Maragall i la poesia / Joan Lluís Marfany.- Bulletin of Spanish studies, Vol. 79, Nº. 2, 2002 , pags. 189-204 (
Biblioteques Universitàries Catalanes)
Traducció de la vaca cega (Visat.cat)

‘La vaca cega’, el poeta popular (Vilaweb.cat)



dimarts, 10 d’agost de 2010

JOSEP MARIA DE SAGARRA i CASTELLARNAU


Josep Maria de Sagarra i Castellarnau, Barcelona, 5 de març de 1894 - Barcelona, 27 de setembre de 1961. Poeta, novel·lsita, dramaturg i traductor en català.

Provinent d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, el pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, consagra la seva vida a la investigació històrica. Durant la infantesa de Josep Maria de Sagarra té una forta importància la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca amb quatre segles d'antiguitat i, sobretot, la finca de Santa Coloma de Gramenet on entra en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'és un apassionat, fet palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Comença el batxillerat a l'institut de Reus i l'acaba als jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, on dóna a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Amb només quinze anys publica un sonet a Il·lustració Catalana i alguns poemes a La Revista Universitària. Ja en aquesta època és lector del teatre e Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de la Divina Comèdia de Dant. Amb tot, ben aviat adquireix un sòlida formació cultural.

L'any 1910 ingressa a la Facultat de Dret. Forma part de la penya literària de l'Ateneu Barcelonès, amb el padrinatge del Quim Borralleras, personatge peculiar que l'introdueix a les tertúlies literàries, al món dels restaurants, de les terrasses dels cafès i del Paral·lel. L'any 1913 guanya l'Englanina d'Or als Jocs Floras de Barcelona amb el poema "Joan de l'Ós", que es comença a gestar durant un viatge a Itàlia. El 1916 ingressa a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid però poc abans d'acabar els estudis els deixa per dedicar-se de ple a al literatura. A Madrid, intima amb personatges destacats del moment i coneix les millors tertúlies literàries com per exemple la "Pombo", encapçalada per Ramón Gómez de la Serna. El seu nom comença a sonar ja que, a part de l'Englantina d'Or, publica amb bona acollida Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915). A més, estrena al Romea Rondalla d'esparvers (1917) i edita la novel·la Paulina Buxareu, el 1919. El seu amic José Ortega i Gasset, eminència del diari El Sol i conscient que la carrera diplomàtica no satisfà gens Sagarra, li proposa la corresponsalia a Berlín. L'autor accepta l'oferiment i, d'aquesta manera, entre els anys 1919 i 1921 recorre Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya o Holanda, entre d'altres països. En tornar, el seu amic Josep Pla el convida a la Costa Brava i li descobreix la bellesa d'aquells paratges, cosa que inspira el nou volum de poemes Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que assoleix de ben jove creix, sobretot gràcies al fet que la seva producció es diversifica en tots els gèneres, amb un català vivíssim que l'apropa al gran públic. Durant un bon seguit d'anys aconsegueix estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit i les seves novel·les es publiquen amb tiratges mai assolits fins aleshores.

En el període que va de 1920 a 1936, Sagarra recull a les seves obres les aspiracions nacionals de la societat catalana. Així, esdevé un mite popular que, en molts aspectes, ocupa el buit deixat per Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall. Conscient del paper que duu a terme Pompeu Fabra, ell no dubta mai a tenir molta cura del llenguatge. Pren consciència del paper que ocupa dins la cultura i aquest fet li fa revisar vells mites com El comte Arnau (1928) o donar la seva visió d'escrits tradicionals com el Poema de Nadal (1931), fragments del qual la gent de l'època se sap de memòria. Rep el premi "Fastenrath" de poesia i és Mestre en Gai Saber quan guanya novament l'Englantina el 1931. Aquest mateix any també obté el premi Crexells per la novel·la Vida privada (1932), obra que constitueix una crònica entre costumista i proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. En el camp del teatre, també conrea una gran varietat de gèneres: intervé en la relització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com Charivari, estrena comèdies, farses i sainets de costums com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes de l'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935); publica tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, crea un model de poema dramàtic que recull amb originalitat una bona part dels ingredients del drama o la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). En aquesta època escriu cançons i, a més, alguns poemes seus són musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Lleó Morera. També tradueix obres de Goldoni, Molière i Pirandelo i conrea el periodisme, com a crític teatral i com a articulista, col·labora amb assiduïtat a La Publicitat, Mirador i aplega aalgunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937). Cultiva epigrames i poemes satírics que durant una època publica al setmanari El Be Negre.

L'esclat de la guerra civil espanyola, l'any 1936 -any en què li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular- marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. Gràcies al cònsol italià, que té una gran admiració per l'escriptor català arrel de la publicació de la traducció en vers de la Divina Comèdia, a partir del 1935, a La Veu de Catalunya, ajuda a fugir, entre d'altres, la seva germana (monja superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer Casp). Els seus versos satírics contra la FAI fan que en aquells moments es trobi en perill. S'intal·la al Port de la Selva, en companyia de la seva promesa Mercè Devesa, i, advertit pel conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya durant la República, Ventura i Gassol, arriba a la frontera francesa custodiat per homes armats i en un cotxe de la Generalitat. Així, entre 1936 i 1940, resideix a l'estranger. L'any 1936 es casa amb Mercè Devesa i emprenen un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i la Polinèsia que dura fins el 1938. Fruit d'aquesta experiència són les obres L'Equador i els tròpics (1946) i La ruta blava, publicat primer en versió castellana l'any 1942; la versió original catalana, pòstuma, no veurà la llum fins el 1964. L'any 1938 s'estableix a París on neix, el 6 de gener de 1939, el seu fill Joan. Quan esclata la guerra mundial, es trasllada successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda, on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina. És membre, l'any 1942, de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la versió de l'obra de Dant. Durant aquesta època també tradueix el teatre de Shakespeare i escriu el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950).

A partir de 1945, comença les negociacions per reprendre el teatre en català i la reposició de L'Hostal de la Glòria és un èxit clamorós. A partir d'aquí, escriu alguns drames en prosa de caire existencialista que, malgrat el seu interès, obtenen poc ressò: El prestigi dels morts, de 1946, La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea, de 1948. Decebut pel poc èxit popular obtingut, decideix tornar a la vella fórmula del poema dramàtic i estrena algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) o L'alcova vermella (1952). Desanimat, també, després de la lluita i la col·laboració duta a terme a la resistència, decideix abandonar-la progressivament i intentar tornar a viure del teatre. Així, per diverses raons de tipus econòmic o literari, més que no pas ideològic, Josep Maria de Sagarra comença a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el Diario de Barcelona, fins el 1957, Destino, de 1951 a 1961 i La Vanguardia, de 1957 fins el 1961. Accepta, a més, el càrrec de Conseller de la Societat d'Autors a Madrid. A partir d'aquestes col·laboracions, es promouen campanyes que desqualifiquen la seva persona i la seva obra i que l'acaben fent sentir marginat dels cercles culturals catalans durant anys. L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries i estrena La ferida lluminosa, obra que li retorna l'èxit perdut en els darrers anys. L'obra, un drama burgès d'intenció religiosa, es tradueix al castellà, al portuguès i a l'anglès i obté el Premio Nacional de Comedia. És duta, a més, al cinema. Els dos darrers anys de la seva vida escriu un parell d'obres: El senyor Perramon i El fiscal Requesens, inspirades en obres de Molière i Gògol respectivament, i escrites a mida per a l'actor còmic Joan Capri. L'any 1960, el govern espanyol li concedeix La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet d'acceptar la condecoració fa que rebrotin les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural, que veuen una actitut condescendent amb el règim franquista per part de l'autor, actitut motivada, d'altra banda, per la seva situació econòmica. L'any 1961, Sagarra prepara una llarga estada a Roma arrel d'una beca de la Fundació March per escriure una obra ambiciosa sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna i de la corresponsalia especial de La Vanguardia i de Ya per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic. Amb tot, però, un carcinoma li provoca una llarga agonia i, en última instància, el duu a la mort el 27 de setembre de 1961.

"Sagarra mai no va ser un escriptor de torre de vori, sinó un home sensual, amb una necessitat absoluta de viure la vida amb una intensitat total. I aquest tarannà el va cultivar sense cap mena de fre ni d'autocensura. És per aquesta raó que en el seu cas la sàtira reflecteix amb naturalitat emocionant una força interna que li brolla. (...) El poble, els catalans, s'aprenien de memòria rodolins i quartetes, que repetien als amics i coneguts a cau d'orella. Gràcies a aquesta manera de fer he pogut ja arribar a documentar-me sobre aquest vessant, fins ara secret".

Lluís Permanyer


BALADA DE FRA RUPERT (Poemes satírics)

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc

a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites

com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics

com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo

com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes

com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,

com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia

com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes

com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia

com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris

que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be

dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa

com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans

com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers

com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris

d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents

com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis

com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans

com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes

dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú

com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar

amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera

com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau

com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir

com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs

com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros

com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat

dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul

com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola

com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga

com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi

que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert

com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,

cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana

cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Josep Maria de Sagarra

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)






VINYES VERDES VORA EL MAR

dijous, 22 de juliol de 2010

MANUEL DE PEDROLO i MOLINA


Manuel de Pedrolo i Molina (L'Aranyó -La Segarra-, 1918 - Barcelona -Barcelonès- 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor.

Va estudiar batxillerat a Tàrrega (l'Urgell) fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitavament a Barcelona. Començà a a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Durant la guerra civil ess va afiliar a la CNT-FAI i va fer de mestre a la poblacióde Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleri de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana contemporània.

Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassar el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon orígen és una de les més llegides durant a dècada dels setanta. La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honos de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les. Sigui quin sigui el tema, dibuixà sempre, amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica.

Manuel de Pedrolo té una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es declara independentista i recull aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es descontradiu.

El 25 de juny de 1990, a causa d'un càncer, mor a la ciutat de Barcelona.


Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.


L' oficial munta a cavall
Avui, 25 de desembre de 1986
“A la gent del Principat, em sembla a mi, no ens pot passar allò que està passant a la gent valenciana, és pel fet de passar-los que en passa ja. (...) La nostra terra, en el senti nacional, no són les "cuatro provincias" amb que ens obsequiaren els colonitzadors; és la totalitat d'un territori que té la mateixa cultura, la mateixa llengua, i qualsevol cosa que es faci contra aquesta cultura, aquesta llengua, i sigui on sigui d'aquestes contrades que es faci, se'ns fa".Ha estat publicat a Edicions El Jonc, Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. pàg. 211
.”


Moriré com un estrany a casa meva, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos, Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981
“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”


Sense títol
Avui, 18 de novembre de 1988
“Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres. No és democràcia l’Anglaterra, que s’obstina a retenir l’Ulster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a Nova Caledònia; no ho és l’Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de les descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s’estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns.”


Quan els arguments no toquen fons, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos. Llibres a l’abast 1ª edició desembre 1981
“Em sembla que seria difícil de trobar cap català independentista, a nivell de Països Catalans, que accepti, en aquest sentit de fatalitat que deia més amunt, una nació, la seva nació, com una societat de posseïdors i de desposseïts, com un “agregat” de pobles en el qual convingui mantenir (que en aquest ordre de realitat equival a accentuar) les diferències sòcio-econòmiques per tal que els uns siguin els servidors dels altres, la mà d’obra, la reserva que la fan treure de casa i empeny cap a les zones més industrialitzades, com s’ha esdevingut durant aquests llargs anys de totalitarisme que, en lloc de governar, han admnistrat; no coses, però, sinó persones. I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura. ”



Manuel de Pedrolo a "Vostè pregunta" 1

divendres, 9 de juliol de 2010

SOM UNA NACIO, NOSALTRES DECIDIM.







SOMNIEM
SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

dilluns, 21 de juny de 2010

PERE CASALDÀLIGA "DOM PEDRO" - UNA VEU COMPROMESA

PERE CASALDÀLIGA "Dom Pedro", ex-bisbe de la prelatura territorial de Sâo Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil). Seguidor i predicador de la teologia de l'alliberament. Des de el seu nomenament com a bisbe va està compromès amb els pobres i desvalguts, en especial indígenes i camperols sense terra, al Mato Grosso Brasiler. La seva lluita el va portar a greus problemes amb terratinents, polítics i govern Brasiler, la curía vaticana... Amenaçat de mort presencià la mort d'altres capellans. El Vaticà el va voler separar de la seva prelatura la qual cosa va fer que es revoltessin els seus seguidors i no acceptessin al successor. Una vegada li va arribar la jubilació va refusar la tornada a la seva Catalunya natal, on podria haver estat cuidat i tractat molt millor de la malaltia i viure en comoditat la resta de la seva vida. Decidir quedar-se amb els que ell considera la seva gent, el seu poble i la seva terra. No veiés just tornar-hi i viure en l'opulència i la comoditat mentre el seu poble segueix en la pobresa i l'opressió.


Pere Casaldàliga neix el febrer de 1928 a Balsareny, a la província de Barcelona. Fill d'un llaurador vaquer, estudia a la Gleva i a Vic, i ingressa a l'orde dels claretians. Ordenat sacerdot a Montjuïc, Barcelona, el 1952, exerceix diversos ministeris a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid, fins que el 1968 accepta l'encàrrec de fundar una missió claretiana al Brasil, a São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso.

El 1970 publica un primer document que es titula 'Feudalisme i esclavitud al nord de Mato Grosso' i que descriu la situació de servitud feudal en la que vivien els camperols de la regió.

Consagrat bisbe el 1971, és encarregat de la Prelatura de São Félix do Araguaia, on descobreix un poble totalment oprimit pels latifundistes, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme, un poble desproveït d'assistència sanitària, de mitjans de comunicació, etc. Comença així una intensa tasca per la defensa dels més febles en el si d'un sistema ple de desigualtats exorbitants.

La seva primera carta pastoral, 'Una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social', de 1971, reflecteix la realitat de la Prelatura i reflexiona sobre el compromís cristià en nom de l'Evangeli amb la justícia i la pau, i esdevé ràpidament programàtica.


Conegut com 'dom Pedro', Casaldàliga és una de les personalitats més representatives de l'Església dels Pobres al Brasil, a Amèrica Llatina i al món sencer. Considerat un dels seguidors més fidels de la teologia de l'alliberament, és un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner i de la Comissió Pastoral de la Terra de l'Església brasilera.
La fidelitat a la seva gent i als seus principis li ha valgut sovint l'enemistat de governants i d'alguns homes poderosos. La dictadura militar ha intentat expulsar-lo del país en cinc ocasions. La seva Prelatura ha estat envaïda en operacions militars en unes altres quatre. El 1977 és assassinat a trets, al seu costat, el Pare Juan Bosco Penido Burnier: ell i Casaldàliga protestaven contra les tortures que practicava la policia contra dones preses. Uns quants dels seus sacerdots són detinguts i un d'ells, Francisco Jentel, és condemnat a 10 anys de presó i expulsat del país. L'arxiu de la Prelatura és saquejat i el seu butlletí és editat de forma apòcrifa, per incriminar el bisbe. Dom Pedro ha estat també perseguit pels sectors conservadors de la Cúria Romana i de l'Església del Brasil i d'Amèrica Central.
Escriptor i poeta, és autor de desenes de llibres, discos i vídeos sempre amb el perfil de la teologia de l'alliberament. Té així una extensa producció literària, assagística i poètica, en català, castellà i portuguès. És un dels autors de la 'Missa de la Terra sense mals' i de la 'Missa dels Palenques (Quilombos)', amb Milton Nascimento i Pedro Tierra.

Casaldàliga ha rebut nombroses distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Internacional Alfons Comín (1992), el Premi d'Honor Jaume I (1993) o el Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya (1997); l'any 2000 és investit Doctor Honoris Causa de la UNICAMP (Universidad Estatal de Campinas), a Sao Paulo, al Brasil.

El setembre del 2003, després de 35 anys de dedicació a la seva Prelatura, Casaldàliga posa a la disposició del Papa el seu càrrec i la seva renúncia és acceptada. El febrer del 2005 és designat un nou bisbe a la Prelatura, però Pere Casaldàliga continua allà, amb la voluntad de morir un dia entre la seva gent.



"AVUI JA NO TINC AQUESTS SOMNIS" (carta circular, febrer de 2009)
diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, que va ser arquebisbe de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un religiós de diàleg, d'acollida, de renovació a fons tant de l'Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, diu: "Abans tenia somnis sobre l'Església. Somiava amb una Església que fa camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d'aquest món; a la que se li arrenqués d'arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa més obertament, que donés ànims, en especial, als que se senten petits i pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquest somnis". Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia somiant, tanmateix, amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell, i milions de persones a la Església, somien amb "l'altra Església possible" al servei de "l'altre món possible". I el cardenal Martíni és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant a l'Església (l'Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l'ecologia profunda. I com diu Bobbio "hem d'instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat"; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l'altre globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres afamats...

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l'usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetitivament "el somni de Luther King" amb la intenció d'actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s'ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l'Església serventa i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars varen celebrar l'Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari del qual celebrem aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l'Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l'Església com a Poble de Déu, i en l'obertura al món i en l'acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en l'agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjat el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. i seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC...) Ens comprometem a viure una "ecologia profunda i integral" promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l'agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d'"alta intensitat".

Com Església volem viure, a la llum de l'Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l'opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem. l'Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d'exclusions, d'inclusions absorbents, d'orgull proselitista. Prou ja de fer del nostre Déu l'únic Déu vertader. "El meu Déu ¿em deixa veure a Déu?". Amb tot els respectes per l'opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no tan sols és possible, sinó que és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l'expressió legítima d'una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona a la vida i en els ministeris de l'Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats que preguen, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d'acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els caminis de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l'advertiment de Jesús: "No serà així entre vosaltres" (Mt 21, 26). Que l'autoritat sigui servei. El Vaticà deixarà de ser un Estat i el Papa no serà més cap d'estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l'Evangeli i la ministerialitat compartida. L'Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d'anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella "expressió més alta de l'amor fratern" (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. "Encara cantem, encara somiem". Ens atenem a la paraula de Jesús: "He vingut a calar foc a la terra i com voldria que ja estigués encesa" (Lc 12, 49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums socials, les Vies Campesines, els Moviments populars, les consultes dels SenseTerra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre "jo m'atenc al que ja és dit: "l'Esperança".

Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d'aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa alguns dies aquesta definició: "La vellesa és una mena de postguerra", no necessàriament una claudicació. El Parkinson és tan sols un contratemps del camí i continuem Regne endins.

Pere Casaldàliga

Circular 2009

Pàgina d'en Pere Casaldàliga






“Ara ja no dubto ni tinc
por ni sorpresa. Em sembla
la cosa més senzilla de
món. Vull ser “simple” i,
si no fallo en la fidelitat
a l’Evangeli, procuraré ser
sempre un bisbe servidor
i pobre (...). Prescindiré
de tot empolainament.
Demaneu perquè la veritat
interior respongui al gest
extern. Demaneu oració per
mi, aquests dies: amics,
convents coneguts...”


Pensaments de Pere Casaldàliga
abans de ser ordenat bisbe.

**********************************************

ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor "martillo y hoz?.

Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subvención
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...

Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos Paz que ira.
Tengo más amor que paz.

... Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
- bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza -
tan encurvada y tenaz!

dissabte, 29 de maig de 2010

FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ. L'ESTATUT DE NÚRIA DE 1932.



Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 de setembre de 1859 - Barcelona, Barcelonés, 25 de desembre de 1933) va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com L'Avi.

Al vespre, començen a formar-se grups a la plaça de la República. Quan la plaça ja és plena arriba una comissió de gallecs amb sac de gemecs i bandera i, més tard, una altra de bascos també presidits de llur ensenya nacional. Les dues comissions són rebudes per Macià entre els aplaudiments de la multitud. Després surt al balcó, acompanyat del govern i d'altres col·laboradors. Els aplaudiments es barregen amb les veus que demanen que parli. Ho fa primer Aiguader, després Gassol, Casanoves i Companys. Els aplaudiments a les paraules d'aquest darrer es confonen amb els que arrenca el gest de Macià avançant-se a prendre la paraula.

"Ja som lliures!"
crida d'entrada així que s'ha restablert el silenci.
"No hi haurà cap poder humà que pugui oposar-se a la voluntat del poble de Catalunya, tan meravellosament expressada.
L'emoció em domina... Després de vint-i-sis anys de lluita he vist arribar el moment que tan esperava i en què sempre he cregut. No sé com expressar la meva joia. Ja som lliures! Jo tenia la seguretat que aquest moment, tan enyorat, era més a prop del que molts suposaven.
Ja som lliures! Ara que ho som, ara és quan, més que mai, vull obrir el braços vers els altres pobles d'Ibèria per tal d'adjuntar-los a conquerir les llibertats que nosaltres ja tenim. Ara veuran com la nostra cordialitat era i és sincera. Ara no podran dir que les meves paraules són per a captar vots per l'Estatut. Ara comprendran, potser, els nostres anhels perquè llurs llibertats siguin també reconegudes. Ja som lliures! Ara és quan dic ben alt que estarem al costat del Govern que sigui digne de la República revolucionària d'Espanya.
Per a assolir la nostra llibertat, no hem necessitat ningú. La nostra victòria és fruit de nosaltres mateixos; l'hem obtinguda nosaltres. Però, precisament per això, volem ésser més generosos que mai. La nostra abraçada als altres pobles ibèrics és plena de generositat i d'amor veritables.
Dintre de pocs dies anirem a presentar al Govern de la República espanyola aquest Estatut que és la voluntat del poble de Catalunya. Tinc el convenciment que les Corts Constituents l'acceptaran. Però voldriem que l'acceptació for cordial. Res, en aquests moments de sinceritat per part nostra, no justificaria qualsevol recel.
Catalans! Voldria, tanta és la meva alegria, poder mostrar-vos el meu cor. Estic content, estic satisfet. Demano, només, tenir vida fins arribar a la constitució del Parlament català i que el Govern català funcioni. Després consideraré que he complert ja la meva missió... (es senten veus que diuen "No! No!" S'atura un moment)... Si Catalunya vol, continuaré... (arrenca una formidable ovació que no li deixa acabar la frase)
Tingueu en compte, i ho dic de tot cor, que la llibertat de Catalunya no es deu a un home ni a un partit. (Es deu a Macià! Es deu a Macià! cridà tothom. I arrenquen de no els aplaudiments que duren una llarga estona)... Es deu a molts. Alguns, àdhuc estan ja oblidats. Són herois anònims. Recordeur-los sempre. Foren homes lliures. Vosaltres ho heu d'ésser, també, com a ciutadans que sou d'una nacionalitat lliure i jove. Que no us mogui mai cap rancúnia ni cap odi. Penseu que l'amor és la flama que tot ho arbora. Avui comença per tots nosaltres una nova vida, després de dos segles d'opressió. Quant implantat ja l'Estatut, tinguem facultats per a regir-nos a la nostra manera, Catalunya esdevindrà gran entre les nacions civilitzades. Amics, celebrem aquesta diada de glòria i de joia, en què reneix la nostra pàtria.
Visca Catalunya!"

Era el 2 d'agost de 1932, dia en què es va celebrar el referèndum per l'Estatut de Núria.

De bon matí ja es formen cues als col·legis electorals. Des de les 8, a l'estació de França els trens arriben plens d'estiuejants que vénen a votar. S'han de formar nous trens a cuita-corrents perquè no n'hi ha prou amb els habituals. Igualment arriben autobusos i autos formant caravana. La majoria se'n tornen després d'haver votat, de manera que tot el matí l'animació és extraordinària a les estacions i les carreteres.
Com que les dones no tenen vot, s'organitza per a elles una participació especial que no serà comptabilitzada. A les tinències d'alcaldia, als mercats, a l'Ajuntament i en altres llocs, es disposen taules davant de les quals es formen llargues cues. Més de 400.000 signatures de dones recolzaren l'Estatut.
La participació de votant ha estat de 80%, proporció inhabitual, car les abstencions a Catalunya silen situar-se entre el 30 i el 35%.

Una primera constatació s'imposa: la gran massa d'immigrats (més de 20% de la població catalana) han votat exactament igual que els catalans de soca i arrel, o sigui, responent "sí" a l'autonomía de Catalunya. Es recullen 102.073 signatures de immigrants que, com fa menys de dos anys que han arribat no són encara inscrits al cens.

Resultats : Sí: 596.106. No: 3.028. Blancs i nuls: 780. (Xifres donades per la premsa.

Text: Francesc Macià, President de Catalunya. Director de la publicació: Jacques Cornudella. Imprés a França per: ASSOCIACIÓ CATALÒNIA, 19, rue Clauzel. Paris (9). Paris 1969.

Macià rep els diputats catalans a la Generalitat després d’aprovar-se l’Estatut a Madrid (1932)

Manifestació a favor de l’Estatut a la plaça de Sant Jaume el 24 d’abril de 1932.

dilluns, 3 de maig de 2010

TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A LLUITAR i TORNAREM A VÈNCER.



L'u de març de 1936, després del triomf del Front d'Esquerres a les eleccions del 16 de febrer, Lluís Companys tornava a Barcelona. Arribà, lliure, des del penal del Puerto de Santa Maria, on complia una condemna de trenta anys que li havia estat imposada pels Fets del Sis d'Octubre de 1934. Fou rebut a la capital catalana per dotzenes de milers de persones que l'aclamaren entusiàsticament. Ell hi respongué amb un discurs que es faria famós i que pronuncià des del balcó del Palau de la Generalitat, davant una multitud que omplia de gom a gom la plaça de Sant Jaume.


"Catalans! Catalans!: Comprendreu que he de fer un esforç per a superar l'emoció d'aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta Plaça i és aquest balcó...!


Tornem a reprendre la nostra tasca després d'hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l'afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular, som altra vegada ací.


Venim per servir els ideals. Portem l'ànima amarada de sentiments; res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l'experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer. (Grans aplaudiments.)


Difícil és la tasca que ens espera, però jo dic que estem possessionats de la nostra força, que ens portarà endavant per Catalunya i per la República. (Aplaudiments.)


D'ençà que hem sortit de l'exili, germans estimats, ens hem trobat per terres d'Andalusia i per terres de Castella sota en mantell comprensiu de la República, hem trobat paraules clamoroses d'afecte. Jo recullo ara la seva veu, i de tot cor els envio la nostra simpatia i la nostra solidaritat per tal de construir una República lliure, d'acord amb la voluntat del poble.


Ciutadans! Catalans! Jo no vull, en el procés i en el curs de les hores històriques que vivim, jo no vull acabar les meves breus paraules de salutació, sense retre homenatge a la memòria santa i a l'esperit immortal de Francesc Macià... (Grans aplaudiments que durem llarga estona.)


Ciutadans, salut! Les meves forces s'esgoten. Vull, però, recordar els qui en aquella jornada dolorosa varen morir: en Compte, l'Alba i tots els màrtirs de l'ideal. I vull acabar només amb un crit que condensi els nostres amors, amb el crit de la terra sempre etern i inabatible; amb el crit de la nostra voluntat i del nostre sentiment; amb el crit de: Visca!, Visca!, Visca Catalunya!!" (L'ovació i els visques del públic, en acabar el discurs del president, continuaren durant molts minuts.)
El President Companys, Afusellat, Josep Benet (Edicions 62. 2005)



dimarts, 20 d’abril de 2010

MIQUEL MARTÍ i POL. L'HOSTE INSÒLIT (1978)





TOT ÉS CAMÍ DES D'ARA


No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres
i n'estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de propòsits
de goig i d'esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis.
que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d'abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l'arena
i abalteix voluntats, i d'establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l'estímul del paisatge.

M. Martí i Pol, L'Hoste Insòlit (1978)


Losts-in-dreams