MANUEL DE PEDROLO i MOLINA

Manuel de Pedrolo i Molina (L'Aranyó -La Segarra-, 1918 - Barcelona -Barcelonès- 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor.

Va estudiar batxillerat a Tàrrega (l'Urgell) fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitavament a Barcelona. Començà a a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Durant la guerra civil ess va afiliar a la CNT-FAI i va fer de mestre a la poblacióde Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleri de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana contemporània.

Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassar el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon orígen és una de les més llegides durant a dècada dels setanta. La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honos de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les. Sigui quin sigui el tema, dibuixà sempre, amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica.

Manuel de Pedrolo té una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es declara independentista i recull aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es descontradiu.

El 25 de juny de 1990, a causa d'un càncer, mor a la ciutat de Barcelona.

Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

CITES DE MANUEL DE PEDROLO

L' oficial munta a cavall
Avui, 25 de desembre de 1986
“A la gent del Principat, em sembla a mi, no ens pot passar allò que està passant a la gent valenciana, és pel fet de passar-los que en passa ja. (...) La nostra terra, en el senti nacional, no són les "cuatro provincias" amb que ens obsequiaren els colonitzadors; és la totalitat d'un territori que té la mateixa cultura, la mateixa llengua, i qualsevol cosa que es faci contra aquesta cultura, aquesta llengua, i sigui on sigui d'aquestes contrades que es faci, se'ns fa".Ha estat publicat a Edicions El Jonc, Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. pàg. 211.”

Moriré com un estrany a casa meva, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos, Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981
“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

Sense títol
Avui, 18 de novembre de 1988
“Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres. No és democràcia l’Anglaterra, que s’obstina a retenir l’Ulster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a Nova Caledònia; no ho és l’Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de les descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s’estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns.”

Quan els arguments no toquen fons, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos. Llibres a l’abast 1ª edició desembre 1981
“Em sembla que seria difícil de trobar cap català independentista, a nivell de Països Catalans, que accepti, en aquest sentit de fatalitat que deia més amunt, una nació, la seva nació, com una societat de posseïdors i de desposseïts, com un “agregat” de pobles en el qual convingui mantenir (que en aquest ordre de realitat equival a accentuar) les diferències sòcio-econòmiques per tal que els uns siguin els servidors dels altres, la mà d’obra, la reserva que la fan treure de casa i empeny cap a les zones més industrialitzades, com s’ha esdevingut durant aquests llargs anys de totalitarisme que, en lloc de governar, han admnistrat; no coses, però, sinó persones. I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura. ”

Fundació Pedrolo

Manuel de Pedrolo a "Vostè pregunta" 1