diumenge, 14 de juliol de 2013

CESC FREIXAS




Cesk Freixas  (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) és un cantautor penedesenc que, juntament amb d'altres artistes d'arreu del país, forma part de l'actual escena de cançó en català. Freixas ha editat una maqueta, quatre treballs discogràfics i un recull de versions d'altres cantautors internacionals amb la intenció de contribuir a recuperar la cançó d'autor i de protesta als  Països Catalans.

Cesk Freixas: "No amaguis la llengua"

No amaguis la llengua

"Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.

S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.

S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"


sóc independentista!

dilluns, 1 de juliol de 2013

He heretat l'esperança dels avis...




"He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa."

(Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967.

Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

En la casa número 18 d'aquest carrer va néixer el poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003). Aquí va viure fins que es va casar i aquí va escriure els seus primers llibres, per exemple Paraules al vent (1954) amb què guanyà el premi Óssa Menor de poesia de 1953. Era una casa de tres plantes, amb una part dedicada a cafè i l'altra habitatge. La família ocupava les dues primeres plantes. Davant de la casa podem llegir sencer el poema "He heretat l'esperança", del qual n'hi una part disposada en una placa a la façana.
font:  endrets  Geografia Literària dels Països Catalans

dilluns, 8 d’agost de 2011

SEBASTIÀ ALZAMORA i MARTÍN



Sebastià Alzamora i Martín (Llucmajor, Mallorca, 1972) és un escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autoproclamat membre del grup poètic anomenat Imparables




PER QUÈ TREMOLES QUAN DIUS QUE M'ESTIMES


Per què tremoles quan dius que m’estimes?
Per les trenta monedes?
Tremoles com qui viure?
O bé fremeixes pel costum del mal?

L’amor existeix, i és fort, i brilla,
i desafia el pes del cos,
el pes del vespre, el pes exagerat
dels anys que ens resten encara per viure.

L’amor existeix, però s’allunya
de la gent com nosaltres, amor meu.


L'AMISTAT

El sol suava el calor que feia
mentre l’arena pudia de festa,
i aquella noia de la paradeta
plorava el mort del seu avi: quatre anys
que es corrompia, i ella el va estimar,
talment s’estima una llaminadura.
Molt displicent, li vaig girar l’esquena:
hi ha gent ben tota sola com tu davall terra,
i que transiten amb la magror aspriva
d’un llarg paisatge espesseït de rèmores.
I tanmateix, hi ha una antiga certesa:
com sense estiu no hi pot haver tardor,
sense callar no vénen les paraules
amigues. Qui no calla, qui proclama
grollerament la seva qualitat
desesperada, excava un embassat
de distància, agra com un pinyol gros
de pruna vella. Perquè esclafeix mut,
el clam primer d’una mirada, d’una
saviesa, d’un amic, que llavors parla
just per cedir crèdits nous i impensables
de prespectiva als ulls de qui l’invoca.
I és ben bé això el que mai no ha de saber
la noia aquella, insolent al silenci.

Llucmajor - Plaça d'Espanya



JOAN MANUEL SERRAT




Joan Manuel Serrat i Teresa. Barcelona, 27 de desembre de 1943. Cantautor i músic. Conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer (Poete Cabanyes de Poble Sec) el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta, La tieta i El drapaire, entre d'altres cançons, descriuen personatges típics del seu barri.


LA NOIA QUE S'HA POSAT A BALLAR

Plou i fa sol.
No et faci dol mirar,
que ha bruixes que es pentinen,
i sargantanes que juguen a fet i a amagar,
i prodigis nous de trinca
que duu a la mà
la noia que s'ha posat a ballar.

Fugida d'un anunci de vermut.
Quin vent l'empeny...?
Quina veu li canta...?
Que el món és de ella,
balladora
sense parella.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.

Una noia s'ha posat a ballar
pel goig de trempar i riure
i perquè comença el temps
que ens queda per estimar.
Arremanga't el cor i deixa-la entrar,
la noia que s'ha posar a ballar.

Potser ella és massa per al meu poble vell
de cor feixuc, mancat de paraules,
on l'arc de Sant Martí
mai no ha estat rebut
així.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames




divendres, 3 de juny de 2011

LLUIS LLACH i GRANDE


Lluís Llach i Grande, (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà.[1] Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.



El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.

1968
Pocs mesos després, participaria amb la cançó "A cara o creu" (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), acompanyat de Dolors Laffite, al Festival de la Cançó de Barcelona assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava el president de CBS a Espanya, que li ofereix dos milions de pessetes per fitxar per la multinacional… i cantar en castellà. La personalitat i la prioritat de plantejaments de Llach fan que aquesta oferta quedi en paper mullat. Immediatament després signa un contracte amb la discogràfica Concèntric, un petit segell dirigit per membres de la burgesia catalana amb l'únic objectiu de mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista .









A CARA O CREU (Josep Maria Andreu - Lleó Borrell)


Vols la vida i l'has jugada
vols somriure i tens un plor
vols l'amor d'una vegada
quan estimes de debò.

Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol
n'has de prendre el que en venia
has de rebre pluja i sol.

Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida a cara o creu.

De les runes d'una guerra
moltes pedres trobaràs
sota el sol sobre la terra
no són res, són un mal pas.

Però les prens una per una
i amb la teva voluntat
pots alçar sobre la runa
una nova gran ciutat.

Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida a cara o creu.





CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Fe no és esperar...

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.




Cursa Matinal pro-Hospitals, a Montjuïc. Barcelona, 1948
Josep Roig i Tinxant / AFCEC
Ref. 10241

dimarts, 10 de maig de 2011

JOAN MARGARIT i CONSARNAU


Joan Margarit i Consarnau neix a Sanaüja (La Segarra) l'11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil Espanyola.

Els pares -l'arquitecte Joan Margarit i Serradell, de Barcelona, i la mestra Trinitat Consarnau i Sabaté, de l'Ametlla de Mar- es casen el juliol de 1936 a Barcelona però es traslladen a la casa de l'àvia paterna, a Sanaüja, degut a la guerra. Un cop finalitzat el conflicte i en funció del destí de feina del pare, la família viu a Barcelona, Rubí, Figueres i Girona successivament fins a l'any 1948. Instal·lats de nou a Barcelona, l'autor cursa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March, aleshores situat al carrer Muntaner. L'any 1954 es traslladen, encara, a les illes Canàries i des del 1956 l'autor estudia arquitectura al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L'any 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casa l'any següent i s'instal·len al carrer Sardenya de la capital catalana. Tenen tres filles –Mònica, Anna i Joana- i un fill, Carles. Des de l'any 1968 és catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit i, conjuntament, fan obres com la cúpula del Pavelló Araba a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques, actualment anomenat Fernando Buesa Arena) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També forma part de l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.

Joan Margarit comença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), i és a partir de l'any 1980 quan inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l'obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d'Or. El mateix any veu la llum l'obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L'ordre del temps. Poesia 1980 - 1984 i L'illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d'aquell any, en què també obté, amb Mar d'hivern (1986), el Premi Carles Riba. L'any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d'Or per La dona del navegant (1986).

Després d'aquests anys de reconeixement pel que fa a l'obtenció de premis literaris, l'autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D'especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, i Càlcul d'estructures (2005). L'any 2004 obté el Premi Cadaqués per l'obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del Pen Club i el Premi Nacional de Literatura.

Casa de misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l'autor. Així, el patiment humà, la guerra, l'arquitectura, el jazz, Barcelona, l'amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent.

És responsable de les traduccions al castellà d'Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l'any 1989. Gran part de la seva obra s'ha traduït i publicat al castellà -amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos- i a altres llengües com l'anglès, l'hebreu i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s'ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el propi autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda, entre d'altres.

ULISSES EN AIGÜES D'ÍTACA

Vas arribant a l'illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l'atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l'eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l'illa: els roquerars,
com el temps l'Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l'oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l'illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d'un poeta cec
continues salvant-te. Al front d'Homer,
etern i rigorós, cada trenc d'alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit




Ulysses Returning To His Palace After Slaying The Lovers Of Penelope
Monsiau, Nicolas-Andre


dilluns, 21 de març de 2011

MARIA DEL MAR BONET VERDAGUER




Maria del Mar Bonet Verdaguer


Maria del Mar Bonet (Ciutat de Mallorca, 27 d'bril de 1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d'arreu del mediterrani. És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.

La dansa de la primavera

(Maria del Mar Bonet - Gregorio Paniagua)

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!