divendres, 3 de juny de 2011

LLUIS LLACH i GRANDE


Lluís Llach i Grande, (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà.[1] Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.



El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.

1968
Pocs mesos després, participaria amb la cançó "A cara o creu" (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), acompanyat de Dolors Laffite, al Festival de la Cançó de Barcelona assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava el president de CBS a Espanya, que li ofereix dos milions de pessetes per fitxar per la multinacional… i cantar en castellà. La personalitat i la prioritat de plantejaments de Llach fan que aquesta oferta quedi en paper mullat. Immediatament després signa un contracte amb la discogràfica Concèntric, un petit segell dirigit per membres de la burgesia catalana amb l'únic objectiu de mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista .









A CARA O CREU (Josep Maria Andreu - Lleó Borrell)


Vols la vida i l'has jugada
vols somriure i tens un plor
vols l'amor d'una vegada
quan estimes de debò.

Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol
n'has de prendre el que en venia
has de rebre pluja i sol.

Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida a cara o creu.

De les runes d'una guerra
moltes pedres trobaràs
sota el sol sobre la terra
no són res, són un mal pas.

Però les prens una per una
i amb la teva voluntat
pots alçar sobre la runa
una nova gran ciutat.

Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida a cara o creu.





CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Fe no és esperar...

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.




Cursa Matinal pro-Hospitals, a Montjuïc. Barcelona, 1948
Josep Roig i Tinxant / AFCEC
Ref. 10241

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada