Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 de setembre de 1859 - Barcelona, Barcelonés, 25 de desembre de 1933) va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com L'Avi.
Al vespre, començen a formar-se grups a la plaça de la República. Quan la plaça ja és plena arriba una comissió de gallecs amb sac de gemecs i bandera i, més tard, una altra de bascos també presidits de llur ensenya nacional. Les dues comissions són rebudes per Macià entre els aplaudiments de la multitud. Després surt al balcó, acompanyat del govern i d'altres col·laboradors. Els aplaudiments es barregen amb les veus que demanen que parli. Ho fa primer Aiguader, després Gassol, Casanoves i Companys. Els aplaudiments a les paraules d'aquest darrer es confonen amb els que arrenca el gest de Macià avançant-se a prendre la paraula.
"Ja som lliures!" crida d'entrada així que s'ha restablert el silenci.
"No hi haurà cap poder humà que pugui oposar-se a la voluntat del poble de Catalunya, tan meravellosament expressada.
L'emoció em domina... Després de vint-i-sis anys de lluita he vist arribar el moment que tan esperava i en què sempre he cregut. No sé com expressar la meva joia. Ja som lliures! Jo tenia la seguretat que aquest moment, tan enyorat, era més a prop del que molts suposaven.
Ja som lliures! Ara que ho som, ara és quan, més que mai, vull obrir el braços vers els altres pobles d'Ibèria per tal d'adjuntar-los a conquerir les llibertats que nosaltres ja tenim. Ara veuran com la nostra cordialitat era i és sincera. Ara no podran dir que les meves paraules són per a captar vots per l'Estatut. Ara comprendran, potser, els nostres anhels perquè llurs llibertats siguin també reconegudes. Ja som lliures! Ara és quan dic ben alt que estarem al costat del Govern que sigui digne de la República revolucionària d'Espanya.
Per a assolir la nostra llibertat, no hem necessitat ningú. La nostra victòria és fruit de nosaltres mateixos; l'hem obtinguda nosaltres. Però, precisament per això, volem ésser més generosos que mai. La nostra abraçada als altres pobles ibèrics és plena de generositat i d'amor veritables.
Dintre de pocs dies anirem a presentar al Govern de la República espanyola aquest Estatut que és la voluntat del poble de Catalunya. Tinc el convenciment que les Corts Constituents l'acceptaran. Però voldriem que l'acceptació for cordial. Res, en aquests moments de sinceritat per part nostra, no justificaria qualsevol recel.
Catalans! Voldria, tanta és la meva alegria, poder mostrar-vos el meu cor. Estic content, estic satisfet. Demano, només, tenir vida fins arribar a la constitució del Parlament català i que el Govern català funcioni. Després consideraré que he complert ja la meva missió... (es senten veus que diuen "No! No!" S'atura un moment)... Si Catalunya vol, continuaré... (arrenca una formidable ovació que no li deixa acabar la frase)
Tingueu en compte, i ho dic de tot cor, que la llibertat de Catalunya no es deu a un home ni a un partit. (Es deu a Macià! Es deu a Macià! cridà tothom. I arrenquen de no els aplaudiments que duren una llarga estona)... Es deu a molts. Alguns, àdhuc estan ja oblidats. Són herois anònims. Recordeur-los sempre. Foren homes lliures. Vosaltres ho heu d'ésser, també, com a ciutadans que sou d'una nacionalitat lliure i jove. Que no us mogui mai cap rancúnia ni cap odi. Penseu que l'amor és la flama que tot ho arbora. Avui comença per tots nosaltres una nova vida, després de dos segles d'opressió. Quant implantat ja l'Estatut, tinguem facultats per a regir-nos a la nostra manera, Catalunya esdevindrà gran entre les nacions civilitzades. Amics, celebrem aquesta diada de glòria i de joia, en què reneix la nostra pàtria.
Visca Catalunya!"
Era el 2 d'agost de 1932, dia en què es va celebrar el referèndum per l'Estatut de Núria.
De bon matí ja es formen cues als col·legis electorals. Des de les 8, a l'estació de França els trens arriben plens d'estiuejants que vénen a votar. S'han de formar nous trens a cuita-corrents perquè no n'hi ha prou amb els habituals. Igualment arriben autobusos i autos formant caravana. La majoria se'n tornen després d'haver votat, de manera que tot el matí l'animació és extraordinària a les estacions i les carreteres.
Com que les dones no tenen vot, s'organitza per a elles una participació especial que no serà comptabilitzada. A les tinències d'alcaldia, als mercats, a l'Ajuntament i en altres llocs, es disposen taules davant de les quals es formen llargues cues. Més de 400.000 signatures de dones recolzaren l'Estatut.
La participació de votant ha estat de 80%, proporció inhabitual, car les abstencions a Catalunya silen situar-se entre el 30 i el 35%.
Una primera constatació s'imposa: la gran massa d'immigrats (més de 20% de la població catalana) han votat exactament igual que els catalans de soca i arrel, o sigui, responent "sí" a l'autonomía de Catalunya. Es recullen 102.073 signatures de immigrants que, com fa menys de dos anys que han arribat no són encara inscrits al cens.
Resultats : Sí: 596.106. No: 3.028. Blancs i nuls: 780. (Xifres donades per la premsa.
Text: Francesc Macià, President de Catalunya. Director de la publicació: Jacques Cornudella. Imprés a França per: ASSOCIACIÓ CATALÒNIA, 19, rue Clauzel. Paris (9). Paris 1969.
Macià rep els diputats catalans a la Generalitat després d’aprovar-se l’Estatut a Madrid (1932)
Manifestació a favor de l’Estatut a la plaça de Sant Jaume el 24 d’abril de 1932.
