Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Metge de professió, especialitzat en malalties de l'aparell digestiu, es va interessar des de jove per la literatura.
Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seva curta vida al Sanatori de Puigdolena (Sant Quirze Safaja). Allà es dedicà a la lectura i l'escriptura, produint la seva breu obra. Morí als trenta-dos anys.
La seva producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar pòstumament a Cocoayán (Mèxic) al 1947; gràcies al seu amic l'escriptor Joan Sales.
Els temes que hi dominen a la seva obra són la música, l'art en general, la naturalesa, que permeten una reflexió sobre la vida humana, el sentiment i la mort.
Un jove poeta que, malalt, es veia obligat a romandre a l'interior del país mentre la seva família marxava a l'exili, a l'any 1939, sota el títol "La ciutat llunyana", escrivia :
Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Informació de Wikipedia i del llibre "El president Companys, afusellat" de Josep Benet (edicions 62. 2005)
Fotos de la colecció: Barcelona en ruïnes de Albert Puntí Cullà
Heus ací: Una oreneta, la primera, ha arribat al poble.
I l'home que treballa al camp, i la noia que passa pel pont, i el vell que seu en un marge, fora vila, i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques tenen la sort de veure una mica de cel han sabut la notícia.
L'oreneta ha volat, una mica indecisa, ran mateix de l'aigua del riu, s'ha enfilat pont amunt, ha travessat, xisclant, la plaça i s'ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar ho ha dit als vailets de l'escola, i aquests, a les dones que renten al safareig públic, i elles ho han cridat a l'home que empeny un carretó pel carrer, i l'home ho ha repetit qui sap les vegades i n'ha fet una cançó al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu: La primavera ha arribat al poble.
La Tarda molt intensa m' ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l' ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s' encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona
Pau Casals i Defilló (El Vendrell -Baix Penedès-, Catalunya 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d’El Cant del Ocells” ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins l’àmbit català.
““This is the greatest honour of my life. Peace has always been my greatest concern. I learnt to love it when I was but a child. When I was a boy, my mother - an exceptional, marvellous woman -, would talk to me about peace, because at that time there were also many wars. What is more, I am Catalan. Catalonia had the first democratic parliament, well before England did. And the first United Nations were in my country. At that time - the Eleventh Century - there was a meeting in Toluges - now France - to talk about peace, because in that epoch Catalans were already against, AGAINST war. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart.
I have not played the cello in public for many years, but I feel that the time has come to play again. I am going to play a melody from Catalan folklore: “El cant dels ocells” - The Song of the Birds. Birds sing when they are in the sky, they sing: "Peace, Peace, Peace", and it is a melody that Bach, Beethoven and all the greats would have admired and loved. What is more, it is born in the soul of my people, Catalonia.””
“Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”
(Versió catalana del llibre d’Enric Casals, PAU CASALS, dades biogràfiques inèdites, cartes íntimes i records viscuts. Editorial Pòrtic. Col·lecció Memòries, Barcelona 1979)
El 24 de octubre de 1971, Pau Casals, en reconeixement a la seva lluita constant per la pau i la llibertat i la justicia rebia; de mans del secretari general de les Nacions Unides, U-Thant; la Medalla de la Pau. L’acte es celebrà a la seu de la O.N.U. a Nova York. El mestre, en agraïment a la distinció, va fer aquest discurs (fent serví l’anglès i el català, sent la primera persona que utilitzà aquest idioma a la Assemblea de les Nacions Unides), i, dirigí l’orquestra que interpretà “l’Himne de les Nacions Unides” (també conegut com Himne a la Pau) i que Casals va compondre per encàrrec del mateix Secretari General. També interpretà “El Cant dels Ocells”, cançó tradicional catalana i que es convertí en un nou himne a la llibertat.
Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.
Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau.
video gentilesa de: Diletantediarte
El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (França) i, després, a San Juan de Puerto Rico.
A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.
Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. Actualment, les seves despulles descansen en el cementiri del Vendrell (Baix Penedès).
"La música, aquest meravellòs llenguatge universal hauria de ser font de comnicació entre tots els homes" Pau Casals
"La música mai és la mateixa cosa per a mi. Cada dia hi ha quelcom de nou, fantàstic i extraordinari. Bach, com la naturalesa, és un miracle! Pau Casals
Fotos de la colecció: Barcelona en ruïnes de Albert Puntí Cullà
