dilluns, 8 d’agost del 2011

SEBASTIÀ ALZAMORA i MARTÍN



Sebastià Alzamora i Martín (Llucmajor, Mallorca, 1972) és un escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autoproclamat membre del grup poètic anomenat Imparables




PER QUÈ TREMOLES QUAN DIUS QUE M'ESTIMES


Per què tremoles quan dius que m’estimes?
Per les trenta monedes?
Tremoles com qui viure?
O bé fremeixes pel costum del mal?

L’amor existeix, i és fort, i brilla,
i desafia el pes del cos,
el pes del vespre, el pes exagerat
dels anys que ens resten encara per viure.

L’amor existeix, però s’allunya
de la gent com nosaltres, amor meu.


L'AMISTAT

El sol suava el calor que feia
mentre l’arena pudia de festa,
i aquella noia de la paradeta
plorava el mort del seu avi: quatre anys
que es corrompia, i ella el va estimar,
talment s’estima una llaminadura.
Molt displicent, li vaig girar l’esquena:
hi ha gent ben tota sola com tu davall terra,
i que transiten amb la magror aspriva
d’un llarg paisatge espesseït de rèmores.
I tanmateix, hi ha una antiga certesa:
com sense estiu no hi pot haver tardor,
sense callar no vénen les paraules
amigues. Qui no calla, qui proclama
grollerament la seva qualitat
desesperada, excava un embassat
de distància, agra com un pinyol gros
de pruna vella. Perquè esclafeix mut,
el clam primer d’una mirada, d’una
saviesa, d’un amic, que llavors parla
just per cedir crèdits nous i impensables
de prespectiva als ulls de qui l’invoca.
I és ben bé això el que mai no ha de saber
la noia aquella, insolent al silenci.

Llucmajor - Plaça d'Espanya



JOAN MANUEL SERRAT




Joan Manuel Serrat i Teresa. Barcelona, 27 de desembre de 1943. Cantautor i músic. Conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer (Poete Cabanyes de Poble Sec) el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta, La tieta i El drapaire, entre d'altres cançons, descriuen personatges típics del seu barri.


LA NOIA QUE S'HA POSAT A BALLAR

Plou i fa sol.
No et faci dol mirar,
que ha bruixes que es pentinen,
i sargantanes que juguen a fet i a amagar,
i prodigis nous de trinca
que duu a la mà
la noia que s'ha posat a ballar.

Fugida d'un anunci de vermut.
Quin vent l'empeny...?
Quina veu li canta...?
Que el món és de ella,
balladora
sense parella.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.

Una noia s'ha posat a ballar
pel goig de trempar i riure
i perquè comença el temps
que ens queda per estimar.
Arremanga't el cor i deixa-la entrar,
la noia que s'ha posar a ballar.

Potser ella és massa per al meu poble vell
de cor feixuc, mancat de paraules,
on l'arc de Sant Martí
mai no ha estat rebut
així.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames