PER QUÈ TREMOLES QUAN DIUS QUE M'ESTIMES
Per què tremoles quan dius que m’estimes?
Per les trenta monedes?
Tremoles com qui viure?
O bé fremeixes pel costum del mal?
L’amor existeix, i és fort, i brilla,
i desafia el pes del cos,
el pes del vespre, el pes exagerat
dels anys que ens resten encara per viure.
L’amor existeix, però s’allunya
de la gent com nosaltres, amor meu.
L'AMISTAT
El sol suava el calor que feia
mentre l’arena pudia de festa,
i aquella noia de la paradeta
plorava el mort del seu avi: quatre anys
que es corrompia, i ella el va estimar,
talment s’estima una llaminadura.
Molt displicent, li vaig girar l’esquena:
hi ha gent ben tota sola com tu davall terra,
i que transiten amb la magror aspriva
d’un llarg paisatge espesseït de rèmores.
I tanmateix, hi ha una antiga certesa:
com sense estiu no hi pot haver tardor,
sense callar no vénen les paraules
amigues. Qui no calla, qui proclama
grollerament la seva qualitat
desesperada, excava un embassat
de distància, agra com un pinyol gros
de pruna vella. Perquè esclafeix mut,
el clam primer d’una mirada, d’una
saviesa, d’un amic, que llavors parla
just per cedir crèdits nous i impensables
de prespectiva als ulls de qui l’invoca.
I és ben bé això el que mai no ha de saber
la noia aquella, insolent al silenci.
Llucmajor - Plaça d'Espanya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada