dilluns, 21 de juny de 2010

PERE CASALDÀLIGA "DOM PEDRO" - UNA VEU COMPROMESA

PERE CASALDÀLIGA "Dom Pedro", ex-bisbe de la prelatura territorial de Sâo Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil). Seguidor i predicador de la teologia de l'alliberament. Des de el seu nomenament com a bisbe va està compromès amb els pobres i desvalguts, en especial indígenes i camperols sense terra, al Mato Grosso Brasiler. La seva lluita el va portar a greus problemes amb terratinents, polítics i govern Brasiler, la curía vaticana... Amenaçat de mort presencià la mort d'altres capellans. El Vaticà el va voler separar de la seva prelatura la qual cosa va fer que es revoltessin els seus seguidors i no acceptessin al successor. Una vegada li va arribar la jubilació va refusar la tornada a la seva Catalunya natal, on podria haver estat cuidat i tractat molt millor de la malaltia i viure en comoditat la resta de la seva vida. Decidir quedar-se amb els que ell considera la seva gent, el seu poble i la seva terra. No veiés just tornar-hi i viure en l'opulència i la comoditat mentre el seu poble segueix en la pobresa i l'opressió.


Pere Casaldàliga neix el febrer de 1928 a Balsareny, a la província de Barcelona. Fill d'un llaurador vaquer, estudia a la Gleva i a Vic, i ingressa a l'orde dels claretians. Ordenat sacerdot a Montjuïc, Barcelona, el 1952, exerceix diversos ministeris a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid, fins que el 1968 accepta l'encàrrec de fundar una missió claretiana al Brasil, a São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso.

El 1970 publica un primer document que es titula 'Feudalisme i esclavitud al nord de Mato Grosso' i que descriu la situació de servitud feudal en la que vivien els camperols de la regió.

Consagrat bisbe el 1971, és encarregat de la Prelatura de São Félix do Araguaia, on descobreix un poble totalment oprimit pels latifundistes, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme, un poble desproveït d'assistència sanitària, de mitjans de comunicació, etc. Comença així una intensa tasca per la defensa dels més febles en el si d'un sistema ple de desigualtats exorbitants.

La seva primera carta pastoral, 'Una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social', de 1971, reflecteix la realitat de la Prelatura i reflexiona sobre el compromís cristià en nom de l'Evangeli amb la justícia i la pau, i esdevé ràpidament programàtica.


Conegut com 'dom Pedro', Casaldàliga és una de les personalitats més representatives de l'Església dels Pobres al Brasil, a Amèrica Llatina i al món sencer. Considerat un dels seguidors més fidels de la teologia de l'alliberament, és un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner i de la Comissió Pastoral de la Terra de l'Església brasilera.
La fidelitat a la seva gent i als seus principis li ha valgut sovint l'enemistat de governants i d'alguns homes poderosos. La dictadura militar ha intentat expulsar-lo del país en cinc ocasions. La seva Prelatura ha estat envaïda en operacions militars en unes altres quatre. El 1977 és assassinat a trets, al seu costat, el Pare Juan Bosco Penido Burnier: ell i Casaldàliga protestaven contra les tortures que practicava la policia contra dones preses. Uns quants dels seus sacerdots són detinguts i un d'ells, Francisco Jentel, és condemnat a 10 anys de presó i expulsat del país. L'arxiu de la Prelatura és saquejat i el seu butlletí és editat de forma apòcrifa, per incriminar el bisbe. Dom Pedro ha estat també perseguit pels sectors conservadors de la Cúria Romana i de l'Església del Brasil i d'Amèrica Central.
Escriptor i poeta, és autor de desenes de llibres, discos i vídeos sempre amb el perfil de la teologia de l'alliberament. Té així una extensa producció literària, assagística i poètica, en català, castellà i portuguès. És un dels autors de la 'Missa de la Terra sense mals' i de la 'Missa dels Palenques (Quilombos)', amb Milton Nascimento i Pedro Tierra.

Casaldàliga ha rebut nombroses distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Internacional Alfons Comín (1992), el Premi d'Honor Jaume I (1993) o el Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya (1997); l'any 2000 és investit Doctor Honoris Causa de la UNICAMP (Universidad Estatal de Campinas), a Sao Paulo, al Brasil.

El setembre del 2003, després de 35 anys de dedicació a la seva Prelatura, Casaldàliga posa a la disposició del Papa el seu càrrec i la seva renúncia és acceptada. El febrer del 2005 és designat un nou bisbe a la Prelatura, però Pere Casaldàliga continua allà, amb la voluntad de morir un dia entre la seva gent.



"AVUI JA NO TINC AQUESTS SOMNIS" (carta circular, febrer de 2009)
diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, que va ser arquebisbe de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un religiós de diàleg, d'acollida, de renovació a fons tant de l'Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, diu: "Abans tenia somnis sobre l'Església. Somiava amb una Església que fa camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d'aquest món; a la que se li arrenqués d'arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa més obertament, que donés ànims, en especial, als que se senten petits i pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquest somnis". Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia somiant, tanmateix, amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell, i milions de persones a la Església, somien amb "l'altra Església possible" al servei de "l'altre món possible". I el cardenal Martíni és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant a l'Església (l'Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l'ecologia profunda. I com diu Bobbio "hem d'instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat"; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l'altre globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres afamats...

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l'usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetitivament "el somni de Luther King" amb la intenció d'actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s'ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l'Església serventa i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars varen celebrar l'Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari del qual celebrem aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l'Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l'Església com a Poble de Déu, i en l'obertura al món i en l'acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en l'agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjat el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. i seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC...) Ens comprometem a viure una "ecologia profunda i integral" promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l'agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d'"alta intensitat".

Com Església volem viure, a la llum de l'Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l'opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem. l'Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d'exclusions, d'inclusions absorbents, d'orgull proselitista. Prou ja de fer del nostre Déu l'únic Déu vertader. "El meu Déu ¿em deixa veure a Déu?". Amb tot els respectes per l'opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no tan sols és possible, sinó que és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l'expressió legítima d'una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona a la vida i en els ministeris de l'Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats que preguen, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d'acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els caminis de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l'advertiment de Jesús: "No serà així entre vosaltres" (Mt 21, 26). Que l'autoritat sigui servei. El Vaticà deixarà de ser un Estat i el Papa no serà més cap d'estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l'Evangeli i la ministerialitat compartida. L'Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d'anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella "expressió més alta de l'amor fratern" (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. "Encara cantem, encara somiem". Ens atenem a la paraula de Jesús: "He vingut a calar foc a la terra i com voldria que ja estigués encesa" (Lc 12, 49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums socials, les Vies Campesines, els Moviments populars, les consultes dels SenseTerra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre "jo m'atenc al que ja és dit: "l'Esperança".

Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d'aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa alguns dies aquesta definició: "La vellesa és una mena de postguerra", no necessàriament una claudicació. El Parkinson és tan sols un contratemps del camí i continuem Regne endins.

Pere Casaldàliga

Circular 2009

Pàgina d'en Pere Casaldàliga






“Ara ja no dubto ni tinc
por ni sorpresa. Em sembla
la cosa més senzilla de
món. Vull ser “simple” i,
si no fallo en la fidelitat
a l’Evangeli, procuraré ser
sempre un bisbe servidor
i pobre (...). Prescindiré
de tot empolainament.
Demaneu perquè la veritat
interior respongui al gest
extern. Demaneu oració per
mi, aquests dies: amics,
convents coneguts...”


Pensaments de Pere Casaldàliga
abans de ser ordenat bisbe.

**********************************************

ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor "martillo y hoz?.

Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subvención
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...

Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos Paz que ira.
Tengo más amor que paz.

... Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
- bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza -
tan encurvada y tenaz!

1 comentari:

  1. Que dificil seguir el seu exemple !!. Pocs acceptarien enfocar la seva vida com una entrega als demés. No en queden de persones així. I mereixen el nostre respecte i admiració. Encara hi ha esperança per l'ésser humà ...

    ResponElimina