Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Joan Manuel Serrat i Teresa. Barcelona, 27 de desembre de 1943. Cantautor i músic. Conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer (Poete Cabanyes de Poble Sec) el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta, La tieta i El drapaire, entre d'altres cançons, descriuen personatges típics del seu barri.
LA NOIA QUE S'HA POSAT A BALLAR
Plou i fa sol. No et faci dol mirar, que ha bruixes que es pentinen, i sargantanes que juguen a fet i a amagar, i prodigis nous de trinca que duu a la mà la noia que s'ha posat a ballar.
Fugida d'un anunci de vermut. Quin vent l'empeny...? Quina veu li canta...? Que el món és de ella, balladora sense parella.
Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames. Alça al cel les mans i els ulls contenta i entregada. Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames.
Una noia s'ha posat a ballar pel goig de trempar i riure i perquè comença el temps que ens queda per estimar. Arremanga't el cor i deixa-la entrar, la noia que s'ha posar a ballar.
Potser ella és massa per al meu poble vell de cor feixuc, mancat de paraules, on l'arc de Sant Martí mai no ha estat rebut així.
Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames. Alça al cel les mans i els ulls contenta i entregada. Salta amunt i avall, fa un tomb, pica de mans i als quatre vents s'obre de cames
Lluís Llach i Grande,(Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.
La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà.[1] Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.
El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.
1968 Pocs mesos després, participaria amb la cançó "A cara o creu" (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), acompanyat de Dolors Laffite, al Festival de la Cançó de Barcelona assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava el president de CBS a Espanya, que li ofereix dos milions de pessetes per fitxar per la multinacional… i cantar en castellà. La personalitat i la prioritat de plantejaments de Llach fan que aquesta oferta quedi en paper mullat. Immediatament després signa un contracte amb la discogràfica Concèntric, un petit segell dirigit per membres de la burgesia catalana amb l'únic objectiu de mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista .
A CARA O CREU(Josep Maria Andreu - Lleó Borrell)
Vols la vida i l'has jugada vols somriure i tens un plor vols l'amor d'una vegada quan estimes de debò.
Però ja saps que cada dia té el seu temps de llum i dol n'has de prendre el que en venia has de rebre pluja i sol.
Voler callar i passar de llarg saber empassar-se un gust amarg o cridar fort per tot arreu viure la vida a cara o creu.
De les runes d'una guerra moltes pedres trobaràs sota el sol sobre la terra no són res, són un mal pas.
Però les prens una per una i amb la teva voluntat pots alçar sobre la runa una nova gran ciutat.
Voler callar i passar de llarg saber empassar-se un gust amarg o cridar fort per tot arreu viure la vida a cara o creu.
CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT Fe no és esperar, fe no és somniar. Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. Fe és un cop de falç, fe és donar la mà. La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blat sense haver sembrat, no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo; l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar, encara que l'ossada ens faci mal.
No somnien passats que el vent s'ha emportat. Una flor d'avui es marceix just a l'endemà. Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar...
Enterrem la nit, enterrem la por. Apartem els núvols que ens amaguen la claror. Hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocar-nos.
Cal anar endavant sense perdre el pas. Cal regar la terra amb la suor del dur treball. Cal que neixin flors a cada instant.
Cursa Matinal pro-Hospitals, a Montjuïc. Barcelona, 1948 Josep Roig i Tinxant / AFCEC Ref. 10241
Els pares -l'arquitecte Joan Margarit i Serradell, de Barcelona, i la mestra Trinitat Consarnau i Sabaté, de l'Ametlla de Mar- es casen el juliol de 1936 a Barcelona però es traslladen a la casa de l'àvia paterna, a Sanaüja, degut a la guerra. Un cop finalitzat el conflicte i en funció del destí de feina del pare, la família viu a Barcelona, Rubí, Figueres i Girona successivament fins a l'any 1948. Instal·lats de nou a Barcelona, l'autor cursa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March, aleshores situat al carrer Muntaner. L'any 1954 es traslladen, encara, a les illes Canàries i des del 1956 l'autor estudia arquitectura al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L'any 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casa l'any següent i s'instal·len al carrer Sardenya de la capital catalana. Tenen tres filles –Mònica, Anna i Joana- i un fill, Carles. Des de l'any 1968 és catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit i, conjuntament, fan obres com la cúpula del Pavelló Araba a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques, actualment anomenat Fernando Buesa Arena) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També forma part de l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.
Joan Margaritcomença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), i és a partir de l'any 1980 quan inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l'obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d'Or. El mateix any veu la llum l'obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L'ordre del temps. Poesia 1980 - 1984 i L'illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d'aquell any, en què també obté, amb Mar d'hivern (1986), el Premi Carles Riba. L'any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d'Or per La dona del navegant (1986).
Després d'aquests anys de reconeixement pel que fa a l'obtenció de premis literaris, l'autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D'especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, i Càlcul d'estructures (2005). L'any 2004 obté el Premi Cadaqués per l'obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del Pen Club i el Premi Nacional de Literatura.
Casa de misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l'autor. Així, el patiment humà, la guerra, l'arquitectura, el jazz, Barcelona, l'amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent.
És responsable de les traduccions al castellà d'Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l'any 1989. Gran part de la seva obra s'ha traduït i publicat al castellà -amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos- i a altres llengües com l'anglès, l'hebreu i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s'ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el propi autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda, entre d'altres.
ULISSES EN AIGÜES D'ÍTACA
Vas arribant a l'illa i ara saps el que vol dir la vida, el que és l'atzar. El teu arc serà pols damunt la lleixa. Pols seran el teler i la seva peça. Els pretendents que acampen a l'eixida són ombres que Penèlope somia. Vas arribant a l'illa: els roquerars, com el temps l'Odissea, els bat la mar. Ningú no ha teixit mai la teva absència ni ha desteixit l'oblit sense cap fressa. Per més que, a voltes, la raó ho ignori, Penèlope és una ombra del teu somni. Vas arribant a l'illa: els gavians que cobreixen la platja no es mouran quan la travessis sense deixar empremta, perquè no has existit: ets la llegenda. Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia, i potser va plorar lo alguna dona, però en el somni d'un poeta cec continues salvant-te. Al front d'Homer, etern i rigorós, cada trenc d'alba un solitari Ulisses desembarca.
Joan Margarit
Ulysses Returning To His Palace After Slaying The Lovers Of Penelope Monsiau, Nicolas-Andre
Maria del Mar Bonet(Ciutat de Mallorca, 27 d'bril de 1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d'arreu del mediterrani. És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.
Heus ací: Una oreneta, la primera, ha arribat al poble.
I l'home que treballa al camp, i la noia que passa pel pont, i el vell que seu en un marge, fora vila, i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques tenen la sort de veure una mica de cel han sabut la notícia.
L'oreneta ha volat, una mica indecisa, ran mateix de l'aigua del riu, s'ha enfilat pont amunt, ha travessat, xisclant, la plaça i s'ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar ho ha dit als vailets de l'escola, i aquests, a les dones que renten al safareig públic, i elles ho han cridat a l'home que empeny un carretó pel carrer, i l'home ho ha repetit qui sap les vegades i n'ha fet una cançó al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu: La primavera ha arribat al poble.
Amb el permís del seu autor i bon amic, en Vicenç Alluè, faig meva l'entrada que va fer al blog "QUIRO NEWS", com a homenatge al poeta Joan Maragall, en el 150 aniversari del seu naixement; i el penjo al meu tal i com ell la va redactar.
Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel. La vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia; mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set… Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum, sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua
(Joan Maragall, L’Avenç, 1893)
Enguany celebrem el 150 aniversari del naixement de Joan Margall. Un dels escriptors modernistes mes importants de Catalunya i amb una gran repercussió en la literatura posterior Mereix tot el reconeixement que li poguem fer i la nostra modesta participació en el mateix revisant un poema emblemàtic: “La vaca cega“.
Maragall va saber recollir la tradició dels escriptors europeus del XIX: Goethe, Novalis i Nietzsche en oposar-se a decadentisme imperant i apostar cap a un vitalisme gairebé còsmic on canta a la natura i els cicles de la vida al igual que de forma paral.lela aposta cap a una poesia patriòtica de caràcter regeneracionista. Escriptors com Josep Pijoan se’ns serviran per utilitzar una tradició que canta al paisatge i a la natura en unes formes que aposten per reduir els sentiments a la seva màxima puresa i simplicitat –el que s’ha vingut a nomenar tolstoisme populista.
A finals del XIX, Maragall inicia la seva vida pública d’ideòleg compromès amb l’ideari regeneracionista. L’any 1893 és un any crucial: escriu “La vaca cega” que es publicarà a la reconeguda revista “
l’Avenç”el 15 d’agost. Amb els poemes de la secció “Pirinenques”, Maragall enceta, doncs, el que serà un dels temes principals de la seva poesia: el tema de la natura. En ella el poeta s’expressa de forma senzilla i diu el que veu i, alhora, comunica l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. No és mai una visió descriptiva, es una comunicació d’emocions, sensacions i sentiments.
Joan Coromines, el poema traspua essencialment tragèdia. I segons la terminologia aristotèlica de la tragèdia: “el lexis (paraula), la dianoia (pensament) i la melopoeia (música i ritme) cal que facin el joc”.
Molho i Moral analitzen el contingut semàntic de la poesia. La tria del títol “La vaca cega” incita una gran commoció i compassió en el públic. Tal es l’efecte que havia produït la “Marianela” de
Pérez Galdós (1878). “Però quan la ceguesa afecta no ja a un ésser humà sinó a un animal, com es el cas d’aquí, l’emoció esdevé mes intensament patètica encara … l’animal, mancat de consciència i de raó, apareix com presa d’una desgràcia que el desconcerta totalment i envers la qual no pot ni sap prendre cap distància, per mínima que sigui. Víctima total, la vaca cega, porta testimoniatge d’una angoixa incommensurable a la humanitat.”, ens indiquen els autors.
Analitzant una mica mes amb profunditat el tema del poema, la contraposició vaca-llum ó vaca-mirada no es nou. Cal recordar el
mite grec d’Io, metamorfosada en vedella blanca (color del dia) per ordre de Hera, encarregada de la custòdia dels cent ulls d’Argos. Io pren el nom d’Isis a Egipte, divinitat de la llum. Així, la vaca margalliana, esdevé una visió negativa de la vaca mitològica, mutilada en la mirada i impotent a dominar la llum.
També trobem vinculacions en l’obra de
Victor Hugo, en el poema “La vache” publicat a “Les voix intérieures” -voces interiores- (1837) on la vaca es al.legòricament vista com a “mare universal” que deixa que la humanitat s’abeuri de les seves mamelles com a mare nodridora. Una mare que s’insereix en la tradició del Déu Hator mentor de la riquesa, fertilitat, mare celestial, del sol.
Una visió política també es pot atribuir al poema: Catalunya com a vaca rebutjada pel ramat, ha de veure en la seva nit clarivident, la veritat del seu ésser. Situem el poema en el context d’una ideologia nacionalista puixant: entre les “
Bases de Manresa” (1892) i la proclamació de Doctrina Nacionalista de Prat de la Riba (1894-1895). “Mutilada de la seva relació amb la resta de la península ibèrica, Catalunya busca la font mateixa de la seva vida, de la seva naixença, encoberta de mort o de nit, però d’una mort vençuda per la persistència de si mateixa en el ritu, en el gest de la vida, en el caminar incansablement pels camins inoblidables.”, segueixen exposant Molho i Moral.
La poesia margalliana va tenir gran influència en autors tan reconeguts com
Miguel de Unamuno. Don Miguel la traduiria l’any 1900 en el seu compendi “Poesias” juntament amb obres d’altres autors. Podeu llegir la versió en castellà “La vaca ciega”, i també en italià (Giorgio Ferrante) , francès (JJA Bertrand), anglès (en versions de Joseph Daries i RA Casàs) i alemany (Joan Maragall, Die Blinde Kuh. ), d’acord amb la pagina de “Visat”, la revisita del PEN Club Català. En gallec també ha tingut força admiració i versions com ens exposa Xesus Alonso Montero. Mai un poema en que hi hagi com a protagonista una vaca havia tingut fins llavors –i encara ho segueix tenint- una força vital tant especial i emotiva. Per això segurament el poble segueix admirant-la, revisant-la i emocionant-se amb la seva lectura.
Fonts utilitzades:
Joan Maragall: “La Vaca Cega” / Molho, Maurice ; Moral de Prudon, Montserrat ; Col·loqui Internacional sobre el Modernisme (1982 : Barcelona) – Actes del Col·loqui Internacional sobre el Modernisme, Barcelona : Abadia de Montserrat, 1988 .- p. 191-205 (
“La vaca cega” de Joan Maragall: Visió tràgica / Corominas, Joan M.-Miscel·lània Joan Bastardas-2. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1989, p. 167-185 (
