MANUEL DE PEDROLO i MOLINA

Manuel de Pedrolo i Molina (L'Aranyó -La Segarra-, 1918 - Barcelona -Barcelonès- 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor.

Va estudiar batxillerat a Tàrrega (l'Urgell) fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitavament a Barcelona. Començà a a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Durant la guerra civil ess va afiliar a la CNT-FAI i va fer de mestre a la poblacióde Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleri de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana contemporània.

Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassar el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon orígen és una de les més llegides durant a dècada dels setanta. La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honos de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les. Sigui quin sigui el tema, dibuixà sempre, amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica.

Manuel de Pedrolo té una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es declara independentista i recull aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es descontradiu.

El 25 de juny de 1990, a causa d'un càncer, mor a la ciutat de Barcelona.

Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

CITES DE MANUEL DE PEDROLO

L' oficial munta a cavall
Avui, 25 de desembre de 1986
“A la gent del Principat, em sembla a mi, no ens pot passar allò que està passant a la gent valenciana, és pel fet de passar-los que en passa ja. (...) La nostra terra, en el senti nacional, no són les "cuatro provincias" amb que ens obsequiaren els colonitzadors; és la totalitat d'un territori que té la mateixa cultura, la mateixa llengua, i qualsevol cosa que es faci contra aquesta cultura, aquesta llengua, i sigui on sigui d'aquestes contrades que es faci, se'ns fa".Ha estat publicat a Edicions El Jonc, Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. pàg. 211.”

Moriré com un estrany a casa meva, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos, Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981
“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

Sense títol
Avui, 18 de novembre de 1988
“Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres. No és democràcia l’Anglaterra, que s’obstina a retenir l’Ulster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a Nova Caledònia; no ho és l’Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de les descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s’estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns.”

Quan els arguments no toquen fons, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos. Llibres a l’abast 1ª edició desembre 1981
“Em sembla que seria difícil de trobar cap català independentista, a nivell de Països Catalans, que accepti, en aquest sentit de fatalitat que deia més amunt, una nació, la seva nació, com una societat de posseïdors i de desposseïts, com un “agregat” de pobles en el qual convingui mantenir (que en aquest ordre de realitat equival a accentuar) les diferències sòcio-econòmiques per tal que els uns siguin els servidors dels altres, la mà d’obra, la reserva que la fan treure de casa i empeny cap a les zones més industrialitzades, com s’ha esdevingut durant aquests llargs anys de totalitarisme que, en lloc de governar, han admnistrat; no coses, però, sinó persones. I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura. ”

Fundació Pedrolo

Manuel de Pedrolo a "Vostè pregunta" 1

SOM UNA NACIO, NOSALTRES DECIDIM.

SOMNIEM
SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

PERE CASALDÀLIGA "DOM PEDRO" - UNA VEU COMPROMESA

PERE CASALDÀLIGA "Dom Pedro", ex-bisbe de la prelatura territorial de Sâo Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil). Seguidor i predicador de la teologia de l'alliberament. Des de el seu nomenament com a bisbe va està compromès amb els pobres i desvalguts, en especial indígenes i camperols sense terra, al Mato Grosso Brasiler. La seva lluita el va portar a greus problemes amb terratinents, polítics i govern Brasiler, la curía vaticana... Amenaçat de mort presencià la mort d'altres capellans. El Vaticà el va voler separar de la seva prelatura la qual cosa va fer que es revoltessin els seus seguidors i no acceptessin al successor. Una vegada li va arribar la jubilació va refusar la tornada a la seva Catalunya natal, on podria haver estat cuidat i tractat molt millor de la malaltia i viure en comoditat la resta de la seva vida. Decidir quedar-se amb els que ell considera la seva gent, el seu poble i la seva terra. No veiés just tornar-hi i viure en l'opulència i la comoditat mentre el seu poble segueix en la pobresa i l'opressió.

Pere Casaldàliga neix el febrer de 1928 a Balsareny, a la província de Barcelona. Fill d'un llaurador vaquer, estudia a la Gleva i a Vic, i ingressa a l'orde dels claretians. Ordenat sacerdot a Montjuïc, Barcelona, el 1952, exerceix diversos ministeris a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid, fins que el 1968 accepta l'encàrrec de fundar una missió claretiana al Brasil, a São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso.

El 1970 publica un primer document que es titula 'Feudalisme i esclavitud al nord de Mato Grosso' i que descriu la situació de servitud feudal en la que vivien els camperols de la regió.

Consagrat bisbe el 1971, és encarregat de la Prelatura de São Félix do Araguaia, on descobreix un poble totalment oprimit pels latifundistes, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme, un poble desproveït d'assistència sanitària, de mitjans de comunicació, etc. Comença així una intensa tasca per la defensa dels més febles en el si d'un sistema ple de desigualtats exorbitants.

La seva primera carta pastoral, 'Una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social', de 1971, reflecteix la realitat de la Prelatura i reflexiona sobre el compromís cristià en nom de l'Evangeli amb la justícia i la pau, i esdevé ràpidament programàtica.

Conegut com 'dom Pedro', Casaldàliga és una de les personalitats més representatives de l'Església dels Pobres al Brasil, a Amèrica Llatina i al món sencer. Considerat un dels seguidors més fidels de la teologia de l'alliberament, és un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner i de la Comissió Pastoral de la Terra de l'Església brasilera.
La fidelitat a la seva gent i als seus principis li ha valgut sovint l'enemistat de governants i d'alguns homes poderosos. La dictadura militar ha intentat expulsar-lo del país en cinc ocasions. La seva Prelatura ha estat envaïda en operacions militars en unes altres quatre. El 1977 és assassinat a trets, al seu costat, el Pare Juan Bosco Penido Burnier: ell i Casaldàliga protestaven contra les tortures que practicava la policia contra dones preses. Uns quants dels seus sacerdots són detinguts i un d'ells, Francisco Jentel, és condemnat a 10 anys de presó i expulsat del país. L'arxiu de la Prelatura és saquejat i el seu butlletí és editat de forma apòcrifa, per incriminar el bisbe. Dom Pedro ha estat també perseguit pels sectors conservadors de la Cúria Romana i de l'Església del Brasil i d'Amèrica Central.
Escriptor i poeta, és autor de desenes de llibres, discos i vídeos sempre amb el perfil de la teologia de l'alliberament. Té així una extensa producció literària, assagística i poètica, en català, castellà i portuguès. És un dels autors de la 'Missa de la Terra sense mals' i de la 'Missa dels Palenques (Quilombos)', amb Milton Nascimento i Pedro Tierra.

Casaldàliga ha rebut nombroses distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Internacional Alfons Comín (1992), el Premi d'Honor Jaume I (1993) o el Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya (1997); l'any 2000 és investit Doctor Honoris Causa de la UNICAMP (Universidad Estatal de Campinas), a Sao Paulo, al Brasil.

El setembre del 2003, després de 35 anys de dedicació a la seva Prelatura, Casaldàliga posa a la disposició del Papa el seu càrrec i la seva renúncia és acceptada. El febrer del 2005 és designat un nou bisbe a la Prelatura, però Pere Casaldàliga continua allà, amb la voluntad de morir un dia entre la seva gent.

"AVUI JA NO TINC AQUESTS SOMNIS" (carta circular, febrer de 2009)
diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, que va ser arquebisbe de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un religiós de diàleg, d'acollida, de renovació a fons tant de l'Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, diu: "Abans tenia somnis sobre l'Església. Somiava amb una Església que fa camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d'aquest món; a la que se li arrenqués d'arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa més obertament, que donés ànims, en especial, als que se senten petits i pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquest somnis". Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia somiant, tanmateix, amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell, i milions de persones a la Església, somien amb "l'altra Església possible" al servei de "l'altre món possible". I el cardenal Martíni és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant a l'Església (l'Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l'ecologia profunda. I com diu Bobbio "hem d'instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat"; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l'altre globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres afamats...

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l'usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetitivament "el somni de Luther King" amb la intenció d'actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s'ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l'Església serventa i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars varen celebrar l'Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari del qual celebrem aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l'Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l'Església com a Poble de Déu, i en l'obertura al món i en l'acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en l'agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjat el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. i seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC...) Ens comprometem a viure una "ecologia profunda i integral" promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l'agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d'"alta intensitat".

Com Església volem viure, a la llum de l'Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l'opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem. l'Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d'exclusions, d'inclusions absorbents, d'orgull proselitista. Prou ja de fer del nostre Déu l'únic Déu vertader. "El meu Déu ¿em deixa veure a Déu?". Amb tot els respectes per l'opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no tan sols és possible, sinó que és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l'expressió legítima d'una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona a la vida i en els ministeris de l'Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats que preguen, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d'acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els caminis de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l'advertiment de Jesús: "No serà així entre vosaltres" (Mt 21, 26). Que l'autoritat sigui servei. El Vaticà deixarà de ser un Estat i el Papa no serà més cap d'estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l'Evangeli i la ministerialitat compartida. L'Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d'anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella "expressió més alta de l'amor fratern" (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. "Encara cantem, encara somiem". Ens atenem a la paraula de Jesús: "He vingut a calar foc a la terra i com voldria que ja estigués encesa" (Lc 12, 49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums socials, les Vies Campesines, els Moviments populars, les consultes dels SenseTerra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre "jo m'atenc al que ja és dit: "l'Esperança".

Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d'aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa alguns dies aquesta definició: "La vellesa és una mena de postguerra", no necessàriament una claudicació. El Parkinson és tan sols un contratemps del camí i continuem Regne endins.

Pere Casaldàliga

Circular 2009

Pàgina d'en Pere Casaldàliga

“Ara ja no dubto ni tinc
por ni sorpresa. Em sembla
la cosa més senzilla de
món. Vull ser “simple” i,
si no fallo en la fidelitat
a l’Evangeli, procuraré ser
sempre un bisbe servidor
i pobre (...). Prescindiré
de tot empolainament.
Demaneu perquè la veritat
interior respongui al gest
extern. Demaneu oració per
mi, aquests dies: amics,
convents coneguts...”

Pensaments de Pere Casaldàliga
abans de ser ordenat bisbe.

**********************************************

ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor "martillo y hoz?.

Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subvención
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...

Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos Paz que ira.
Tengo más amor que paz.

... Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
- bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza -
tan encurvada y tenaz!

FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ. L'ESTATUT DE NÚRIA DE 1932.

Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 de setembre de 1859 - Barcelona, Barcelonés, 25 de desembre de 1933) va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com L'Avi.

Al vespre, començen a formar-se grups a la plaça de la República. Quan la plaça ja és plena arriba una comissió de gallecs amb sac de gemecs i bandera i, més tard, una altra de bascos també presidits de llur ensenya nacional. Les dues comissions són rebudes per Macià entre els aplaudiments de la multitud. Després surt al balcó, acompanyat del govern i d'altres col·laboradors. Els aplaudiments es barregen amb les veus que demanen que parli. Ho fa primer Aiguader, després Gassol, Casanoves i Companys. Els aplaudiments a les paraules d'aquest darrer es confonen amb els que arrenca el gest de Macià avançant-se a prendre la paraula.

"Ja som lliures!" crida d'entrada així que s'ha restablert el silenci.
"No hi haurà cap poder humà que pugui oposar-se a la voluntat del poble de Catalunya, tan meravellosament expressada.
L'emoció em domina... Després de vint-i-sis anys de lluita he vist arribar el moment que tan esperava i en què sempre he cregut. No sé com expressar la meva joia. Ja som lliures! Jo tenia la seguretat que aquest moment, tan enyorat, era més a prop del que molts suposaven.
Ja som lliures! Ara que ho som, ara és quan, més que mai, vull obrir el braços vers els altres pobles d'Ibèria per tal d'adjuntar-los a conquerir les llibertats que nosaltres ja tenim. Ara veuran com la nostra cordialitat era i és sincera. Ara no podran dir que les meves paraules són per a captar vots per l'Estatut. Ara comprendran, potser, els nostres anhels perquè llurs llibertats siguin també reconegudes. Ja som lliures! Ara és quan dic ben alt que estarem al costat del Govern que sigui digne de la República revolucionària d'Espanya.
Per a assolir la nostra llibertat, no hem necessitat ningú. La nostra victòria és fruit de nosaltres mateixos; l'hem obtinguda nosaltres. Però, precisament per això, volem ésser més generosos que mai. La nostra abraçada als altres pobles ibèrics és plena de generositat i d'amor veritables.
Dintre de pocs dies anirem a presentar al Govern de la República espanyola aquest Estatut que és la voluntat del poble de Catalunya. Tinc el convenciment que les Corts Constituents l'acceptaran. Però voldriem que l'acceptació for cordial. Res, en aquests moments de sinceritat per part nostra, no justificaria qualsevol recel.
Catalans! Voldria, tanta és la meva alegria, poder mostrar-vos el meu cor. Estic content, estic satisfet. Demano, només, tenir vida fins arribar a la constitució del Parlament català i que el Govern català funcioni. Després consideraré que he complert ja la meva missió... (es senten veus que diuen "No! No!" S'atura un moment)... Si Catalunya vol, continuaré... (arrenca una formidable ovació que no li deixa acabar la frase)
Tingueu en compte, i ho dic de tot cor, que la llibertat de Catalunya no es deu a un home ni a un partit. (Es deu a Macià! Es deu a Macià! cridà tothom. I arrenquen de no els aplaudiments que duren una llarga estona)... Es deu a molts. Alguns, àdhuc estan ja oblidats. Són herois anònims. Recordeur-los sempre. Foren homes lliures. Vosaltres ho heu d'ésser, també, com a ciutadans que sou d'una nacionalitat lliure i jove. Que no us mogui mai cap rancúnia ni cap odi. Penseu que l'amor és la flama que tot ho arbora. Avui comença per tots nosaltres una nova vida, després de dos segles d'opressió. Quant implantat ja l'Estatut, tinguem facultats per a regir-nos a la nostra manera, Catalunya esdevindrà gran entre les nacions civilitzades. Amics, celebrem aquesta diada de glòria i de joia, en què reneix la nostra pàtria.
Visca Catalunya!"

Era el 2 d'agost de 1932, dia en què es va celebrar el referèndum per l'Estatut de Núria.

De bon matí ja es formen cues als col·legis electorals. Des de les 8, a l'estació de França els trens arriben plens d'estiuejants que vénen a votar. S'han de formar nous trens a cuita-corrents perquè no n'hi ha prou amb els habituals. Igualment arriben autobusos i autos formant caravana. La majoria se'n tornen després d'haver votat, de manera que tot el matí l'animació és extraordinària a les estacions i les carreteres.
Com que les dones no tenen vot, s'organitza per a elles una participació especial que no serà comptabilitzada. A les tinències d'alcaldia, als mercats, a l'Ajuntament i en altres llocs, es disposen taules davant de les quals es formen llargues cues. Més de 400.000 signatures de dones recolzaren l'Estatut.
La participació de votant ha estat de 80%, proporció inhabitual, car les abstencions a Catalunya silen situar-se entre el 30 i el 35%.

Una primera constatació s'imposa: la gran massa d'immigrats (més de 20% de la població catalana) han votat exactament igual que els catalans de soca i arrel, o sigui, responent "sí" a l'autonomía de Catalunya. Es recullen 102.073 signatures de immigrants que, com fa menys de dos anys que han arribat no són encara inscrits al cens.

Resultats : Sí: 596.106. No: 3.028. Blancs i nuls: 780. (Xifres donades per la premsa.

Text: Francesc Macià, President de Catalunya. Director de la publicació: Jacques Cornudella. Imprés a França per: ASSOCIACIÓ CATALÒNIA, 19, rue Clauzel. Paris (9). Paris 1969.

Macià rep els diputats catalans a la Generalitat després d’aprovar-se l’Estatut a Madrid (1932)

Manifestació a favor de l’Estatut a la plaça de Sant Jaume el 24 d’abril de 1932.

TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A LLUITAR i TORNAREM A VÈNCER.

L'u de març de 1936, després del triomf del Front d'Esquerres a les eleccions del 16 de febrer, Lluís Companys tornava a Barcelona. Arribà, lliure, des del penal del Puerto de Santa Maria, on complia una condemna de trenta anys que li havia estat imposada pels Fets del Sis d'Octubre de 1934. Fou rebut a la capital catalana per dotzenes de milers de persones que l'aclamaren entusiàsticament. Ell hi respongué amb un discurs que es faria famós i que pronuncià des del balcó del Palau de la Generalitat, davant una multitud que omplia de gom a gom la plaça de Sant Jaume.

"Catalans! Catalans!: Comprendreu que he de fer un esforç per a superar l'emoció d'aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta Plaça i és aquest balcó...!

Tornem a reprendre la nostra tasca després d'hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l'afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular, som altra vegada ací.

Venim per servir els ideals. Portem l'ànima amarada de sentiments; res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l'experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer. (Grans aplaudiments.)

Difícil és la tasca que ens espera, però jo dic que estem possessionats de la nostra força, que ens portarà endavant per Catalunya i per la República. (Aplaudiments.)

D'ençà que hem sortit de l'exili, germans estimats, ens hem trobat per terres d'Andalusia i per terres de Castella sota en mantell comprensiu de la República, hem trobat paraules clamoroses d'afecte. Jo recullo ara la seva veu, i de tot cor els envio la nostra simpatia i la nostra solidaritat per tal de construir una República lliure, d'acord amb la voluntat del poble.

Ciutadans! Catalans! Jo no vull, en el procés i en el curs de les hores històriques que vivim, jo no vull acabar les meves breus paraules de salutació, sense retre homenatge a la memòria santa i a l'esperit immortal de Francesc Macià... (Grans aplaudiments que durem llarga estona.)

Ciutadans, salut! Les meves forces s'esgoten. Vull, però, recordar els qui en aquella jornada dolorosa varen morir: en Compte, l'Alba i tots els màrtirs de l'ideal. I vull acabar només amb un crit que condensi els nostres amors, amb el crit de la terra sempre etern i inabatible; amb el crit de la nostra voluntat i del nostre sentiment; amb el crit de: Visca!, Visca!, Visca Catalunya!!" (L'ovació i els visques del públic, en acabar el discurs del president, continuaren durant molts minuts.)

El President Companys, Afusellat, Josep Benet (Edicions 62. 2005)

MIQUEL MARTÍ i POL. L'HOSTE INSÒLIT (1978)

TOT ÉS CAMÍ DES D'ARA

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis.

que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d'abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l'arena

i abalteix voluntats, i d'establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l'estímul del paisatge.

M. Martí i Pol, L'Hoste Insòlit (1978)

Losts-in-dreams

JOAN SALVAT i PAPASSEIT.

Joan Salvat i Papasseit neix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort.

Té una infància desafortunada. El seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar. Amb set anys, Salvat-Papasseit passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.

Quan té uns dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia. Un any després, entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític. L'ànsia de conèixer l'ofici l'anima a fer unes classes d'escultura a la Llotja.

L'any 1911, freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.

Un any després, inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casa el 1918. Els anys anteriors al seu matrimoni, Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche. Amb el seu amic, Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes.

Durant aquest període col·labora en publicacions de caire anarquista i revolucionari. El 1914 s'afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justicia Social de Reus; sovinteja els locals bohemis; entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim Gorkiano, per la fascinació que li han produït els llibres de Maxim Gorki. Aplega bona part d'aquests articles a Humo de fábrica (1918). És en aquesta època (1915-1916) que treballa durant mig any —com diu al poema "Nocturn per a acordió"— de vigilant nocturn al port: "Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll".

El març de 1916, arran de l'article "Un pueblo, Portugal" aparegut a Los Miserables, és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d'aquest tipus, com ara Sabadell Federal, inicia en castellà Glosas de un socialista i comença a escriure poemes en català.

Emili Eroles i Joan Alavedra presenten el jove Salvat a Eugeni d'Ors, amb el qual comparteix l'aversió pública contra la Guerra Mundial. Precisament és d'Ors qui el presenta a Santiago Segura, el propietari de les Galeries Laietanes, on el poeta entra a treballar com a encarregat de la secció de llibreria, cosa que li proporciona una certa estabilitat econòmica.

L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme. L'any 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual, amb la qual per primera vegada, Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis".

Comença a deixar enrere la seva etapa més combativa i, a poc a poc, es va forjant el poeta avantguardista. Per les Galeries Laietanes passen des d'escriptors de formació clàssica noucentista fins a autors que seran els capdavanters de l'avantguarda catalana, com J. V. Foix, Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.

L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir que comença a desvincular-se del pensament polític.

L'any 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort. Santiago Segura li ofereix casa a Sitges, on s'estableix la parella acabada de casar. Més tard fa una cura de repòs en una masia de Matadepera.

El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921).

Aviat torna a les Galeries Laietanes i comença un període de gran activitat. Fa noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Maria López-Picó) i enceta una nova etapa com a llibreter i editor. Publica el seu primer llibre Poemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la seva fascinació per autors com Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire.

L'any 1920 fa una breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'El dia de Terrassa i publica com a pamflet Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. L'any 1921 edita la revista Proa, de la qual només sortiran dos números, i col·labora a La Publicidad. Apareix el seu segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines.

El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Aquell mateix any neix Núria, la seva segona filla. Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un peregrinatge per diferents sanatoris d'Andorra i la Catalunya Nord. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seva activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i un fragment més d'Els nens de la meva escala; prologa La batalla, del seu amic Daniel Cardona, i és antologat per Tomàs Garcés a Els poetes d'Ara, amb pròleg de Junoy.

El febrer de 1924 mor la seva filla Núria; la tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.

La ciutat de Barcelona recorda Joan Salvat-Papasseit amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn.

La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Núria Espert, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

RES NO ÉS MESQUÍ (A Josep Obiols )

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat i Papasseit